30 de desembre 2007

Somriures

Tenia les mans brutes de la terra remoguda. Encara li feien mal de les rascades i el fred hivernal. Havia tret males herbes, arrancat un parell d'arrels rebels que volien seguir creixent i havia escombrat tota la pinassa.

Es mirava assegut el jardí de casa. Amb el nas vermell i les orelles gelades. Assegut en aquella cadira de platja, regal de la seva sogra, mirava les poques llums que encara feien aquells fanals solars que li havien costat quatre duros.

La foscor se li tirava a sobre i li obligava a tornar a entrar a la casa, calenta, on l'esperava una llar de foc encesa, un cafè amb llet, un sofà i una persona que l'estimava.

Havia costat, però era un somni realitzat. Feia un any estaven fent les mudances, després dels últims malsons viscuts en la venta d'un pis petit i la compra d'una casa vella. Uns propietaris que no semblaven voler marxar, unes festes passades a casa sa mare, la roba en mil bosses, la gata dormint amb ells en un matalàs al terra dins d'unes golfes gelades. I finalment una casa freda, bruta, plena d'històries, que els obria les portes.

Ja en feia quasi un any de la primera nit que hi van passar, donant la benvinguda al 2007, els dos sols. Un any i seguia arreglant el jardí, la calefacció, pintant parets i sostres, imaginant armaris, somiant cuines noves, muntant lavabos, endreçant el traster, podant els arbres, arreglant la gespa, i tot amb un somriure de felicitat als llavis.

Cansat després de treballar, conscient de que la feina no acabava mai, s'alçà de la cadira i amb les mans brutes i gelades entrà cap a casa seva, aquella llar que amb el temps s'estava convertint en un racó on ser feliç, molt feliç. Obrí la porta i s'acostà a la seva parella, que escrivia alguna cosa a l'ordinador.

La mirà als ulls, aquella mirada ho digué tot. Es van fondre l'un amb l'altra, cansats però contents.


Un sol que m'enlluerna

27 de desembre 2007

Records de neus

La seva cara era tant pàl·lida que es confonia amb la neu gelada. Els seus cabells estaven recoberts dels cristalls que aquella tempesta havia deixat sobre seu.
Els ulls tancats, l'expressió serena de qui dorm plàcidament, l'hivern polar deixava els seus rastres en camins de muntanya, fantasmes a qui regalava una nova vida.

En feia molts anys d'aquella nevada. Però encara sentia l'alè gèlid i mortal sobre el seu coll. El somni blanc va caure sobre seu i només veia llum, llum per tot arreu. El següent que recordava era un rostre desconegut i amable, com si es tractés del seu propi avi, uns lladrucs i una cua movent-se. Un refugi calent i una llar de foc. La olor de la xocolata calenta i el flaire d'una nova vida regalada. Un any nou.

26 de desembre 2007

Són dies d'aquells en que

Són dies d'aquells en que no puc evitar pensar. Sentir-me trista. Recordar-te i enyorar-te. Encara no t'he plorat tot i que sento les llàgrimes caure, encara no t'he parlat, necessito trobar el moment adequat per poder-nos abraçar i per sentir-nos a prop.

És com si tot fos normal, però no ho és; és com un altre any més, però no ho és; és com si no notéssim la teva absència, per més que ens hagis faltat a tots, però no hem dit res.

No puc evitar pensar-te, sentir-me trista, en certa manera buida. Tampoc puc evitar tenir ganes d'estar amb els meus, amb els que encara hi som, i sentir-me feliç per poder compartir una estona amb tots ells.

T'estimo!

24 de desembre 2007

Tempesta

Seguia caminant amb aquelles raquetes improvitzades. La tempesta que acabava de caure havia arribat per sorpresa i ho havia deixat tot recobert d'una neu flonja. S'havia fet tard, la boira li enterbolia la vista i la nit començava a deixar-se veure en un horitzó proper.

El sentit de l'orientació el guiava muntanya amunt. Si intentava tornar a la seva casa de poble, la lluna li cauria a sobre i els perills del bosc hibernat l'assatgerien per totes bandes. Així que decidí dirigir-se al refugi on aquell mateix matí havia portat les reserves de llenya seca i queviures.

Va xiular lleugerament i amb molt de compte - no volia provocar una esllevissada amb els seus sons - esperant sentir les carícies de la Naïs de tornada. Era llesta ella, molt llesta, sabia que no havia de cridar estant a la muntanya. Patia, potser s'havia quedat mig enfonsada amb els seus peuets, potser... De sobte la sentí al costat, nerviosa, plena d'un neguit estrany. Mossegant-lo lleugerament de l'anorac, el guiava en direcció contrària, alguna cosa passava, alguna cosa notava amb els seus sentits ben desperts.

20 de desembre 2007

L'Aina

Un personatge itinerant



En el vaivé dels seus somnis ensopegats amb la veu de megafonia que anunciava la propera parada i amb les sotragades d'unes vies la qualitat de les quals era de molt lluny millorable, observava els rostres adormits que habitaven aquell món paral·lel.

Quan no era la son qui sortia guanyadora del ring de les lluites matutines (eren tantes les ocasions en què la llum de la lluna la debilitava), captava cada gest, cada sospir, cada comentari, cada mirada, fins el detall més ínfim. I robava un tros de la història dels personatges que formaven el seu món, entre la fantasia de qui somia i la realitat de qui desperta.

Aquell matí en Litus va estar a punt de perdre el tren. D'una correguda va arribar a l'estació i va poder enfilar-se dalt del tercer vagó. D'un cop d'ull va buscar l'Aina, i la veié adormida, amb l'expressió serena i tranquil·la d'un nadó. Es va asseure davant seu sense trencar el silenci del vaibé del seu pit.

Ella va obrir els ulls i li començà a explicar la història de l'estudiant fantàstic que seia a l'altra finestra i dels seus experiments de química que aconseguirien noves fórmules magistrals. Més d'una companyia farmacèutica li faria bones ofertes i segurament ell cauria en la maquinària capitalista, oblidant tots els ideals del que un dia va ser la veu d'innocent d'un infant.

18 de desembre 2007

Rastres d'hivern

Havia arribat aquell vent gèlid i polar. Com cada any es preparava les mitges i els pantalons gruixuts, la camiseta interior, el jersei i la bufanda, els guants el gorro de llana i l'anorac, les botes i la bossa amb una mica de xocolata calenta que li fes passar la fred en un moment de necessitat.

I així, vestit de dalt a baix, sense deixar cap forat per on se li escolés el bes gèlid i mortal de l'hivern, se n'anava muntanya amunt, acompanyat de la seva fidel ombra i de la Nais, que amb les seves mirades i lladrucs semblava entendre'l més que qualsevol altre ésser humà.

Aquell hivern seria d'aquells inoblidables. La neu començava a cobrir els pobles més baixos, arran de mar, les carreteres quedaven tallades i moltes cases incomunicades.

La seva feina era silenciosa. Es movia pels boscos com un animal salvatge més, tenia cura de que els refugis quedessin visibles i oberts pels que buscaven algun lloc on amagar-se de la blancor exhuberant que tot ho recobria. Procurava que sempre hi hagués llenya seca, menjar i begudes per poder recuperar una escalfor que semblava fugir de tot el cos.

17 de desembre 2007

Be water, my friend

"El agua da un ejemplo... Fluye y fluye y rellena todos los lugares por donde pasa... no retrocede ante ningún peligro... y nada le hacer perder su índole propia y esencial. En todas las circunstancias permanece leal a sí misma. Así la veracidad hace que en circunstancias difíciles uno perciba interiormente, con el corazón, el fondo de la situación. Y una vez que se ha llegado a ser interiormente dueño de una situación, fácilmente se logrará por sí mismo que las acciones exteriores se vean acompañadas por el éxito."

I CHING, libro de las mutaciones.

16 de desembre 2007

Regals

En els darrers dies, que digui setmanes, perdoneu-me mesos, és a dir, des que vaig tornar de la baixa d'apendicitis a la vida real, coincidint amb el naixament d'aquest bloc, vaig molt atrafegada. El món gira al meu voltant a una velocitat que sóc incapaç de seguir i sembla que plogui una mena de felicitat carregada de noves emocions. I jo que crido: espereu-me! Que ja arribo!

I de sobte em trobo que dos blocaires em fan un nou regal. Res a veure amb agendes i noves oportunitats laborals, com els últims que estant arribant... Un regal d'aquells que t'emocionen, que et fan somriure i et pugen l'autoestima (vigileu vigileu, que ara no hi ha qui la baixi jeje), un regal d'aquells que, com els comentaris de tots aquells que passeu per aquest món de somnis, fan que aquest petit projecte s'inundi d'un sentit especial.

I és que en Barbollaire (fotògraf i poeta de professió passional) i la Iruna (somiadora sensible que ens fa viatjar rere els seus batecs) m'han premiat!



I si toca la meva... serà difícil. Decidir. Decidir qui ens fa somiar amb les seves idees, opinions i mirades somiatruites, qui mostra les seves realitats i tota la seva riquesa d'una manera totalment altruïsta, generosa i voluntària, sols pel plaer de compartir. Seria millor escollir qui no, o potser tampoc...

I els somiadors són:

La Montserrat, del "Diari de la meva escola". Per comptartir amb tots nosaltres els bons moments, les anècdotes dels més petits, els misteris dels infants.

A una Lingüista Elitista, pel gran bloc "Do de Llengua" i la seva solidaritat amb una llengua que és la nostra i que en alguns moments maltractem sense ni adonar-nos-en!

A l'Eva i la Míriam de "Putas y princesas" per mostrar-nos paraules, escenes, moments, la seva manera de veure el món i les relacions.

A la "Marina Martori" per demostrar que no només les paraules poden ser solidàries, sinò també els actes... Sempre recordaré en Mahmood... I ell sempre et recordarà a tu!

A l'Àlex, que amb "Your latest tick" ens deixa melodies, moments, reflexions, imatges i aquells diàlegs que ens fan somriure o pesnar.

A Jo Mateix, per la seva "Safata de xiuxiueigs" on la solidaritat en tots els sentits cobra vida, solidaritat amb nosaltres mateixos i amb tot el món que ens envolta!

I l'últim o primer o segon o tercer premi serà "mancomunat", no seran persones sinó projectes, iniciatives d'aquelles que ens fan compartir, somiar, viure, somriure, imaginar, viatjar... I en seran dues:

Les Històries Veïnals
i
el que acaba de veure la llum del dia: Personatges itinerants.

14 de desembre 2007

Avui és un dia d'aquells que...

em repeteixo constantment que "tinc 24 hores per ser feliç", com si fos una letania que a base de repetir-ho es convertís en realitat.

Enfadada
Dolguda
...
Ràbia
Ira
...
Incertesa
Desconeixença
Descontrol
Autocontrol
...
falta de
caòtic
il·lògic
injust

Em repteixo que no he de tornar a l'estat infantil, que la comunicació ha de ser d'adult a adult. Observacions objectives. Intentant oblidar la càrrega emocional que la situació em provoca.

Però no sé si puc. Crec que tinc dret a estar enfadada, dolguda, desorientada, enrabiada, desbordant de mirades tallants carregades d'espases afilades.

Les coses clares i la xocolata espessa. M'agrada la xocolata espessa. I les coses clares. Però no ho estan. I la falta d'informacions, les situacions caòtiques, il·lògiques, injustes m'inunden en un mar de desconeixença i incertesa on no sé cap a on moure'm. Tot un descontrol quan encara he d'aprendre aquella gran ciència anomenada "autocontrol".

Sigues adulta. Respira. Tens 24 hores per ser feliç. Deixa passar el temps, potser marca la diferència. Potser...

(m'heu otorgat un premi i vosaltres em feu somriure, però encara no he aconseguit les paraules per agrair-vos-ho... demà, potser demà trobaré la tranquil·litat, avui el dia encara serà molt llarg)

13 de desembre 2007

La màgia dels blocs

O la màgia de la paraula escrita.

Des de sempre m'han apassionat les divagacions sobre la comunicació. Podríem fer tants estudis sobre la comunicació a la vida real: amb la família, la vida laboral, entre els amics, els monòlegs interiors que més d'un tenim amb nosaltres mateixos, amb els fills, amb els mestres d'escola, amb els caps, amb el conductor d'autobús, amb aquella noia asseguda al metro que mirem, amb aquell bon jan a qui mai saludem, amb el flequer, amb la dependenta del supermercat, amb... La paraula dita o no dita, el que els nostres cossos i la nostra mirada diuen sense el nostre permís, el que expressem amb el silenci i tot un llarg d'etcèteres que no acabaria en un sol escrit.

Fa poc vaig llegir unes paraules que em van semblar òbvies (encara que a vegades no ho siguin tant), però que, com sempre, em varen fer reflexionar. Quan parlem amb algú, no només expressem el contingut semàntic "objectiu" dels quatre mots units en forma de frase, sinó que expressem el que sentim, és quasi inevitable. I el nostre missatge arriba a l'altra persona d'una manera que potser no havíem ni arribat a contemplar, hi ha tants factors que ens poden influenciar!

I què passa amb la paraula escrita? Amb aquella que no va acompanyada de tons de veu, de melodies capricioes, de gestos traidors, de mirades que ens delaten... Què passa amb aquell missatge de mòbil aparentment inofensiu? Què passa amb aquella carta que ha estat llegida capgirant la intenció inicial de la mà que la creava?

I per què parlo de la màgia dels blocs?

Fa temps vaig escriure un petit relat "Carrer dels oblidats, número 1", i els comentaris que algunes persones em van fer (escrits o no) eren com un petit regal que em mostraven les diferents lectures de les meves pròpies paraules. Els sentiments que havia despertat, les interpretacions donades, les mirades i les ombres projectades. I el meu primer pensament va ser: "però el que jo volia dir era que..." i tot seguit vaig callar. Perquè no volia que la màgia de la mirada d'altres desaparegués, ni es trenqués per les primeres intencions. En aquestes situacions, és tant bonic veure com les teves pròpies paraules han pres vida i ja no et pertanyen, s'han independitzat de la teva pròpia mà...

I ara fa pocs dies, vaig trobar una cita en un llibre que em va entusiasmar. Eren ben bé poques paraules, vuit mots carregats d'un sentit que m'omplia i em feia saber que em trobava en moments similars i que el canvi en la meva pròpia vida s'estava duent a terme... potser jo mateixa ja estava preparada. I em varen meravellar les diferents lectures donades, els diferents significats trobats. El simbolisme que hi havia trobat era lleugerament diferent al que s'havia interpretat, jo em veia reflexada en el moment del canvi... En el moment en què l'alumne ja està preparat, ja ha après aquelles lliçons que tenia pendents, i en aquest precís moment, neix el mestre dins seu, canvia i alguna cosa meravellosa succeeix. Però certament, també és veritat, fins que no estem preparats per aprendre, no trobem el nostre mestre...

Novament aquesta màgia de la paraula escrita, dels blocs. Novament la màgia de compartir estones amb rostres desconeguts. Rostres que des de la llunyania estant et fan pensar, reflexionar i fan que em meravelli i que la realitat es converteixi en móns on cada passa és un dolç misteri per desvetllar o per deixar entre les ombres.

10 de desembre 2007

De mems i escriptoris

Resulta curiós veure les imatges que companys de moments, històries, relats, imatges i altres cabòries veuen quan comencen a navegar per aquests paratges.

Imatges insòlites, de viatges, de persones properes, imatges que res tenen a veure amb la seva vida real, que fan somiar, o senzillament un fons com qualsevol altre.

I ara em toca a mi mostrar-vos el meu petit món. L'Àlex, de Your latest trick, m'ha fet arribar un nou meme, el de l'escriptori. Quina és la imatge que decideixo veure cada dia, quan sec davant d'una pantalla per trobar-me amb obligacions i plaers?

De fet, utilitzo diferents ordinadors al llarg del dia (el de la feina, a casa, el portàtil, el de l'acadèmia els divendres...), i ara mateix l'escriptori més personalitzat és el de la feina. Potser serà perquè és on més necessito les estones mortes per perdre'm en la profunditat d'una imatge? O potser serà perquè solen ser unes vuit hores al seu davant plantada com un estaquirot?

Doncs aquí la teniu:

Mans

Són les manetes d'una princesa que comença a descobrir món, en una platja, en un dia entre l'hivern i la primavera vestit de mones de xocolata! Un mal dia, una mala conversa, un correu electrònic que em vulgui fer caure en desgràcies, i només em fa falta mirar les seves mans i recuperar el somriure al recordar-la amb la boca ben plena de xocolata!

No puc evitar tenir curiositat per saber quines són les imatges que donen vida a l'escriptori de:

La Rosa, la Veïna del pis de sota.
Robelfu, d'Armonia.
I en Josep Manel, de Filant prim.

Si els heu fet ja o no en teniu ganes, perdoneu-me! A vegades no puc llegir-vos tant com m'agradaria!

09 de desembre 2007

El primer dia, lluny estant

Recordo aquell dia com si fos ahir mateix... Havíem passat uns dies junts, allunyats de tota realitat, gaudint dels bons àpats i visions de terres basques, els dos sols, escapant-nos de la realitat volguda que se'ns menjava a poc a poc. I havia arribat el dia decisiu, l'hora d'agafar un avió, amb el cor encongit, els ulls plorosos, una il·lusió que, ofegada per la tristesa, s'amagava en una de les bosses. L'aeroport, el sobrepès a l'equipatge, fem un cafè i apareixen els meus pares. El meu pare que em mirava tot orgullós pel viatge que començava, jo sola, uns mesos, estudiant i treballant a l'estranger, deixant enrere pis i parella, proseguint uns somnis que no havia acabat abandonant.

I et vaig deixar allà, sol. I vaig pujar a aquell avió, sola. El cor encara em pesa pel regust amarg de les separacions, volgudes però odiades.

Hores més tard aterràvem, em carregava de les bosses i buscava l'autobús. Després el tren i per últim esperava una persona que m'havia de guiar cap al que seria el meu nou "piset". Una habitació amb cuina, nevera i lavabo de liliput, una habitació que es convertiria en presó i llibertat alhora, però que aquella tarda estava vestida d'una tristesa immesurable, que m'enfonsava en l'enyorança de saber-te lluny.


06 de desembre 2007

Ballem?


Si és que a vegades m'hauríeu de veure, de camí a la feina, a quarts de vuit del matí, o de tornada a casa, a quarts de cinc, caminant pels carrers de Barcelona amb el ritme d'aquesta cançò. Si no fos pel pànic escènic (a vegades arriba) començaria a saltar i a ballar pels carrers més cèntrics de la ciutat dels fums!Algú s'hi apunta?






Dedicada a tots aquells que demà treballem, que al menys sigui amb el ritme d'una bona cançò, oi?
I als que esteu de pont, gaudiu d'aquests dies!

03 de desembre 2007

"Cuando el alumno está preparado,
aparece el maestro."


Proverbi xinès
(No crec que es necessitin més paraules...)

02 de desembre 2007

D'esperances, expectatives i desil·lusions

expectatiu -iva
1 adj. [LC] Relatiu o pertanyent a l’expectació.
2 1 f. [LC] Espera d’una cosa que hom té dret d’esperar. L’expectativa d’aquesta herència.


expectació
f. [LC] Espera d’una cosa que hom creu que està prop d’esdevenir-se. Hi havia una gran expectació per l’arribada dels astronautes a la Lluna.



Fa temps la Carme Rosanas, de Col·lecció de Moments, parlava sobre "L'esperança, el fracàs i Edison", sobre les esperances convertides en desil·lusions. Les seves paraules em van fer pensar. Sempre havia cregut que mai no es podia perdre l'esperança, i de sobte em van confrontar amb una altra idea que em va trastocar dolçament.

Aquest matí recordava les seves paraules. I la gran veritat que em van transmetre. De sobte, era com veure-ho més clar. Com si la lluna, que ja s'amagava, em dibuixés el rastre d'un dels grans secrets de la comunicació humana i del nostre comportament. M'he deixat portar per les paraules d'un llibre que no vaig poder evitar comprar ('Conversaciones con Max', de Ferran Ramon-Cortés), que sabia que em faria reflexionar sobre les converses del dia a dia, que m'emocionaria i m'ajudaria en aquest futur que tot d'una se'm planteja.

Les decepcions. Les decepcions que sorgeixen a causa de les esperances o expectatives que havíem pintat en els nostres actes, esperant un resultat, el fruit d'una flor que no arriba a veure la llum del dia. Quina estranya tendència tenim a crear-nos expectatives tots solets? A volcar les esperances sobre amics i companys?

*

Moltes vegades les esperances que tenim sobre els altres (amics, família, companys de feina) són una arma de doble fil. Si l'expectativa es compleix, somriurem. Però si no, arribarà l'amarg regust del fracàs, de la desil·lusió, del desengany, de sentir-se ferit i traïcionat, de posar en dubte l'altra persona, de...

Hem d'aprendre a no esperar que les persones que ens envolten facin el que nosaltres creiem que és correcte. L'expectativa la genero jo sola, sota els meus paràmetres, des del punt de vista del que crec que està bé o malament, des de la meva esperança de. Però som diferents, tant diferents!, els meus valors, els meus criteris, la meva manera de fer, potser no té res a veure amb la teva. I si espero que ballis seguint els meus passos, seguint el ritme de la meva cançò... Potser no en sabràs, t'entrebancaràs i cauràs, potser ni tant sols saps ballar.

I em sentiré tant decepcionada quan et vegi al terra. I tu ni tant sols en tindràs la culpa, senzillament no eres capaç de seguir el ritme de la meva cançó. I arribarà la desil·lusió, el desengany, el sentiment del fracàs. I tot per què?

*

Ja ho diuen ja que cada dia s'apren alguna cosa nova. Oi? Doncs jo, aquesta nit, me n'aniré a dormir amb una lliçò per aprendre: viure sense expectatives sobre els altres. Que com bé diu la Carme Rosanas a la 'Carta oberta a Caterina': "Aleshores, sense esperança… tot allò que nosaltres fem prepara el futur que volem i tot allò que rebem de l’altre és com un regal totalment inesperat."

01 de desembre 2007

Alguna cosa falla, però no ets tu

Certament, fallen les societats que creen monstres que només es preocupen de les piles de la pinta nova que s'acaben de comprar i que no els funciona! I que no saben ni que no va a piles, però ja estan a punt de trucar al servei d'assistència tècnica de vés a saber on!

Falla el "papà, mamà, vull això" i al cap de cinc minuts, ja ho tenen. Falla la disciplina i la manca d'educació. Falla el respecte mútuu i el saber que el respecte a un mateix és molt més de tenir sempre el que es vol, de tenir la butxaca plena de diners, d'anar a última moda. Fallen els programes de televisió que ens mostren les deixalles d'un món decadent, i que la nostra societat aplaudeix donant-los les millors audiències.

Alguna cosa falla, però no ets tu, que intentes donar el millor de tu mateixa a una colla de maniquís adolescents. Que intentes ensenyar-los que la dansa és una manera de veure el món i d'expressar-se. Que intentes donar-los un moment de fugida de les seves tristes vides de tenir-ho tot fet i anar ben empolainades.

No ets tu que falles, quan allò que fas és capaç d'entusiasmar a un altre grup de noies, que esperen amb deliri la teva arribada, per aprendre i superar-se a elles mateixes.

comparteix amb...