Passa al contingut principal

Tard o d'hora tot s'acaba

És ben cert.

Tornen a ser quarts de sis, les sis del matí, i sec novament amb el cafè amb llet davant de l'ordinador. El despertar-se és lent, sumament lent, les parpelles es neguen a aixecar-se amb la força i vitalitat amb què ho feien fa una setmana.

De les tres setmanes ja només en queda la boirina dels records, dies de vacances que s'evaporen al passat.

Tornem a les cròniques del dia a dia, a buscar la història amagada a aquella imatge guardada com un tresor. Històries de somnis i malsons, de realitats i fantasies que trenquen la rutina!


Siluetes de mar

Comentaris

Els del PiT ha dit…
Per més bonic que sigui el record a mi no m'ajudaria a quarts de sis del matí -o hauria de dir matinada?- quina mandra!
Una llàstima.
08181 ha dit…
Sempre es pot buscar consol en pensar que d'altres encara no sabem quin gust tenen les vacances... i encara falta un mes!!!
Jesús M. Tibau ha dit…
Les autèntiques vacances són les que portem sempre ams nosaltres, aquella raconet del dia per pensar en tot allò que ens fa feliços
I quan penses que s'acaba, torna a començar. És, més o menys, d'una cançó de Raimon.
Quan creus que ja s'acaba,
torna a començar,
i torna el temps dels monstres
que no són morts
-i el silenci fa niu en la vida,
fa niu en les coses-,
quan creus que ja s'acaba,
torna a començar.

Potser una nit
l'ascensor que sempre puja
es pararà al teu pis,
i tu i jo haurem d'obrir,
i jo i tu, impotents front a la nit
-haurem d'obrir-:
aquesta vella, odiada nit.
Haurem d'obrir i no ho pots dir:
quan creus que ja s'acaba,
torna a començar.

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu