Salta al contingut principal

El caballo ganador

Esa misma noche mandó un mensaje a su jefe.
He decidido apostar por el caballo ganador.

Ella tenía razón, tenía capacidad para alcanzar todo aquello que se propusiera, pero sus metas siempre eran las que otros le habían impuesto; sus logros, los que otros firmaban como propios. Había llegado el momento de aprender a volar, y para ello había que correr riesgos. Lo sabía y había dejado de asustarse por ello mismo. Su padre se lo dijo una vez...

Hijo mío, si quieres aprender a volar no puedes tirarte de la altura que una silla te ofrece.
Así nunca lo conseguirás. Debes irte al rascacielo que más pánico te de y lanzarte desde el último piso del mismo.


Tenía la experiencia, tenía el sueño, únicamente debía apostar por el caballo ganador: él mismo. La posibilidad del fracaso siempre existía, pero ¿por qué no iba a levantarse de nuevo?

La mañana siguiente no fue a trabajar.

Comentaris

Jesús M. Tibau ha dit…
nosaltres som la principal aposta, però sovint costa molt adonar-se'n
-- ha dit…
otia...

menudo final

blanca me has dejado :)
Anònim ha dit…
Hi ha qui fa del viure una cosa acomodatícia i rutinària. El que és ben cert és que només el risc et fa aprofundir en el misteri de la vida. No te'l devetlla però t'ho fa gaudir...

Entrades populars d'aquest blog

Contrastos

El grinyol de les portes inicia els jocs de la fam i l’insuportable cansament en un vespre plujós s’ocupa de trobar lloc en un rodalies ple a vessar. La cantarella de la meva companya es perd entre les llums d’una Barcelona nocturna. Un parell de llavis femenins, dolços i humits s’acomiaden entre masegades tendres i un noi massa jove per dur bigoti gira les darreres pàgines de “Guanyaràs una mar llisa”. El frec del paper, el suau cop al tancar-se i la nostàlgica mirada de qui mor en un món alternatiu ensordeixen el sotragueig i alleugereixen la desesperança de veure tres joves amics abduïts per pantalles brillants.

Colors

Retorns

No ho he pogut evitar. Com una cadena de pensaments que comença a fluir al fer caure la primera peça del dominó. Nens que recollien unes espases imaginàries en castells inventats, aire entre les mans i bancs d'una ciutat en la realitat d'un adult, i la nena que viu en mi buscant aquell tiraxines amb el que podria enfrontar-se als dracs de la seva pròpia vida. I de sobte aquelles dues paraules: dracs, enfrontar-se. I em sembla tornar a sentir la teva veu en aquell cassett vell que em vares fer després del viatge a Granada... I et torno a sentir, parlant-me. Paraules que potser ara tenen més significat que abans, que potser demà entendré millor: "Una vez que se han enfrentado los dragones, cruzado los desiertos y se ha despejado el sendero del bosque, es la hora de volver. Elige sabiamente. Reúne tus regalos y recuerda tus lecciones. Ahora eres frágil, sé delicada contigo. Desde el exterior: entra. Desde el interior: sal. Las fronteras son permeables pero peligrosas...