Comiats

Somriu. Somriu perquè sap que era el millor que podia passar. Somriu perquè sap que tindrà nous camins a descobrir, nous projectes, nous propòsits, noves cimes, nous regnes a conquerir. Somriu perquè sap que ha descobert una drecera que condueix a un camí on la vida li podrà oferir molt.

Somriu.

Però també plora. Plora perquè els canvis també poden significar trencaments. Un present que deixa de ser present per esdevenir passat inmediat, només palpable en els records de qui evoqui una època convertida en pols. Plora perquè deixarà un buit rere seu que cap altre somriure podrà emplenar, perquè un carisme, una estrella, un somriure, perquè res no podrà substituir la brisa fresca que l'acompanya allà on va.

Somriu perquè sabia que tenia un tresor entre les mans. Perquè sabia que no trigarien massa en descobrir que la seva llum il·luminaria altres terres amb tanta força. Somriu perquè sap que tot li anirà bé.

Però és difícil no posar-se trista quan s'ha de dir un adéu; els comiats sempre són amargs.

Torna a somriure pensant en tots els moments viscuts. Dos anys i tres mesos, dia a dia, colze amb colze. Dos anys de complicitats, de queixes i d'alegries, de cafès, de kits kats, de consultes i d'operacions, de queixes sobre clients maleducats, de mails, de targetes, de patates ondulades matutano... Dos anys i tres mesos de somriures que cap comiat no aconseguirà esborrar.

Molta sort companya!