Passa al contingut principal

Espadas y tirachinas

Debían ser las cinco y veinte de la tarde. Salía del trabajo y recorría las calles de esa gran ciudad perdida en sus propios pensamientos. Éstos vagaban libremente entre los transeúntes de la Rambla Catalunya, perdiéndose en conversaciones ajenas que bailaban a su alrededor. De vez en cuando aligeraba el paso, para no quebrantar los horarios que la vida a veces le imponía, habría más trenes pero hoy era importante que no perdiera el suyo.

Debían ser las cinco y veinte de la tarde. Perdida, ordenando sus ideas, su mirada se cruzó con el revolotear de unos niños, sus ideas se mezclaron con unas palabras que la hicieron navegar de nuevo hasta horizontes que no tenían límites... "Ven, ¡vamos a coger dos espadas!" No pudo evitar seguirles con la mirada, esperando encontrárselos con un par de palos, de ramas muertas caídas a su suerte, pero les vio con un par de espadas relucientes, hechas a medida, convertidos en caballeros andantes que luchaban contra los demonios de sus sueños.

Miré en ese banco donde habían encontrado tan magníficas armas, esperando encontrar aquel tirachinas con el que luchar contra los dragones de mi propia vida. Quizás la fuerza y la magia de la imaginación conseguirían salir victoriosos de tantas batallas hasta ahora perdidas.

Comentaris

@RusKiiis ha dit…
El teu blog m´encanta, acavo d´entrar per primera vegada, escrius molt bé!!!
Salut amb el teu permis tornare...

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a...

Posa un gos a la teva vida, que les pors paguen els riures!

Les anècdotes de les pors més sentides omplen avui les pantalles. És el dia de desfogar-se posant llum als temors més profunds que tenen un final inesperat. Una reunió de traspàs d'informació laboral que acaba sent un punt de trobada necessari. La Júlia, dins la seva aparença de ferma seguretat, serietat, independència i autoestima, de cop desconnecta lleugerament d'una llarga i afable explicació (irònicament parlant) i una ombra altera la seva mirada. Crec que estic a punt de ser testimoni auricular d'un assassinat,  xiuxiueja, les parets de paper de fumar em transmeten la impaciència de dos familiars que semblen enemics jurats. Al principi pensava que potser els havien entrat a robar, però amb els dies de viure aquí, he vist que no, que ells són els lladres de la tranquil·litat i el bon viure del veïnat, escampant als quatre vents les seves penes i matant-se a través dels ganivets afilats d'un llenguatge ben bé vulgar, per dir-ho d'alguna manera. La Gabriela entra...

La sirena i el trapezista

L'illa de gel i foc, en diuen alguns, l'illa de lava, neu i fred glaciar. Desèrtica tret de les comptades ciutats on els humans s'aventuren a habitar, tot i la perillositat amenaçadora de plaques tectòniques que periòdicament fan remoure els pilars dels seus somnis. Excursionistes i esportistes amants dels racons inhòspits cerquen en les rutes per aquells indrets de dies curts i nits eternes, o nits curtes i dies eterns, un espai on trobar la màgia vital que encendrà l'espurna de les seves vides. Recorren carreteres buides que serpentegen pels espais desèrtics i glaçats, on un circ ambulant ha trobat una llar pel seu espectacle més tendrament macabre... Els pallassos anuncien davant de dos alpinistes italians el seu millor número de l'hivern nocturn: una sirena expulsada del mar que lluny de mutar la seva cua en dues cames que li permetin caminar i enamorar aquells ulls mediterranis, aleteja fortament sota el gel, esperant inútilment trobar una escletxa en la pista ...