23 d’abril 2008

Castells de núvols

Li agradava baixar la vista i veure que tenia el món sota els seus peus.

Castells de núvols que s'alçaven sobre camps de conreus i grans ciutats, castells de núvols que sobrevolava amb un somriure als llavis.

Se sentia gran i petita a la vegada. Creuant països sobre un cavall alat, corrent d'un lloc a l'altre, amagant-se rere les seves ulleres de sol, la faldilla a l'alçada justa per seduir elegantment, amb el maletí a les mans, la mostra dels millors programes en un portàtil lleuger i petit. Amb la seva mirada desarmava els executius més agressius, amb les seves paraules convencia a les més conservadores. I volant sobre el seu cavall blanc no temia el futur, se sentia gran.

Però a la vegada se sentia petita i insignificant, sobrevolant grans metròpolis on ja havia trionfat, observant els rostres cansats dels altres passatgers, la il·lusió esvaïda dels més joves, mirant aquells castells de núvols que mai podria tenir; se sentia insignificant davant la grandesa de la vida, de l'existència que se li mostrava com un misteri.

La seva mirada es perdia entre els núvols, navegant fins el més enllà, aquell horitzó prohibit, on potser un dia podria ser realment lliure, sense fugir de la persona en que s'havia convertit, esclava de les seves pròpies mentides, presonera dels seus delictes.

Potser aquells núvols l'acceptarien, potser...

Però començava el descens, una nova ciutat, nous negocis; aquella mira perduda i somiadora deixava pas a la freda i calculadora ment brillant que aconseguia tot allò que es proposava. Els edificis s'alçaven com castells reals.

Durant el proper vol, en terra de ningú, tornaria a ser lliure.

1 comentari:

Jesús M. Tibau ha dit...

De vegades, per vola, cal ben poca cosa; només tancar els ulls i obrir la ment

comparteix amb...