Passa al contingut principal

Digueu-me llunàtica

Ahir em sentia cansada. Molt cansada. Massa i tot. Vaig estar tot el dia barallant-me amb la base de dades que estic creant; volia treure un informe que substituís una taula excel d'aquelles construïdes a pedal.

Semblava ser massa complicat, però sabia que hi havia d'haver una manera, i la meva ment, impacient, no deixava de buscar sortides, possibles solucions. Com qui veu la llum deu cops seguits per caure en el mateix pou d'absoluta obscuritat.

Sentia dins meu la crisis dels piggies i la hive queen i els humans de tot el planeta de Lusitània. La càrrega pesada de qui sap que potser pot vèncer un virus intel·ligent, de qui sap que el desig del canvi de lloc instantani, aquest viatjar entre els filots al outside i a l'inside, pot ser una realitat.

I l'esgotament deixava pas a la fi de la jornada laboral, deixant un fort mal de cap com a única seqüela. I després de la química orgànica ingerida per alleugerir aquest petit torment, arriba el tren i la ciència ficció torna a prendre protagonisme. Els pequenhinos i la reina colmena. Els filots i l'aiúha. Un líder a destemps...

I els ulls que es tanquen, cansats, entre estació i estació. I els somnis que arriben, lleugeres barreges de bases de dades i planetes llunyans, tot en una mateixa dimensió, a dins i a fora a la vegada.

Em desperto desorientada. Prop de l'estació final. Massa feina? Potser si. Massa ciència ficció? No. Ser capaç de poder viure en altres móns, de sentir la immensitat del caos, del desordre, del caprici de l'univers incontrol·lable per la raó; ser capaç d'establir ponts amb la realitat, tot això et fa créixer* a un mateix, et fa assumir altres punts de vista i et fa saber que tot, absolutament tot, és possible.

Avui m'he acostat més a aquell maleït informe. Potser demà serà com vull que sigui. O potser ho deixaré tal i com està...

*(sí, potser també fa créixer la meva lleugera bogeria, però qui seria jo sense aquest punt de llunàtica?)

Comentaris

Anònim ha dit…
Tot és possible, Carme. I barrejar realitat i ficció ens fa sentir més lliures i capaços per veure altres realitat i blleses aagades. Sense aquest punt de bogeria ja podríem plegar!
Ha sortit bé l'informe???
Bon capde setmana wapa!
Anònim ha dit…
" belleses amagades" :)
Unknown ha dit…
Astènia primaveral. Pel cansament, dic. Jo estic igual. La setmana passada nevava i avui 22 graus, literalment. No hi ha cos que ho aguanti.
Super Coco ha dit…
Bueno, tercer intento de hacer el comentario, si se vuelve a ir la luz me corto las venas (o me las dejo largas, no se.)

Que orgullos que estic,

Per fi tinc una filla freaki, no nomes meva, sino de mols pares, tots els que hem contribuit a que una "blue acountant" es transformi en una fan de la ciencia ficcio y la fantasia. Per fi una filla amb la que podre compartir un mon ple de somnis de les altres realitars, y mentres dorm el son del joves, el son dels inocents, tapada amb les mantes fetes de plaques de plastic corrugat, sent la nana del brunzit dels ciberimplants y l'acotxa la rotacio permanent de una estacio espacial vigilada per en hal, vull que somii, el somni dels justos, ple de llum i color per que aixi cuan es desperti pugui dir:

"DIOS MIO, ESTA LLENO DE ESTRELLAS"

Be petita padawan de freak futuristic, ven vinguda al mon on es fan realitat "todas las fiestas del mañana" y espero que lo podamos compartir muchos años.

Besitos cerdi mia.
David Montilla ha dit…
Poc a poc enfila cap al camí correcte... I pensar que quan la vaig conèixer no havia vist ni Star Wars...
Anònim ha dit…
T'ho dic, doncs: llunàtica! I per molts anys...
Super Coco ha dit…
Ben volguda carmele marchante,

L'altra nit vaig pensar en tu, vaig somiar amb una pelicula que fa mol i mol temps que no veig i que no crec que hagis vist.

A veure, mol recomenable tant per a freakis com per a humans.

Es diu: "DIAS EXTRAÑOS"

Et recomano que la vegis, et fara somiar.

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu