24 de març 2009

Moments difícils

Aquesta nit he tornat a somiar.

La part més humana, emocional i empàtica de la meva ment, lliure dels perjudicis, de les obligacions diàries i del savoir-faire que ha de caracteritzar un somriure entre sincer i hipòcrita, ha trobat el seu lloc en els somnis de la darrera nit.

Ell era allà. Ni tant sols li va dir adéu. I tornava a entrar, atrevessava el llindar de la porta amb aquell somriure captivador, que aprenia a estimar tot i els plats trencats, el somriure d'un nen trapella en un adult. Un adult que s'escudava rera aquella faceta de nen entremaliat que per altra banda, s'ha de fer responsable dels seus actes o no actes.

Tornava a ser en aquella sala gran, plena de mirades curioses i paraules llampeguejant que responien les consultes d'altri. I les mirava de fit a fit, preguntant per què. Ferit per una traició imaginària, parcial, les mirava com el cadell que se sent abandonat per qui l'ha portat al món. I la mateixa resposta, real, sincera, palpable, però incapaç de digerir per algú que es creia digne dels trons dels déus grecs i romans. Ja ho saps.

I la pena, la tristesa, afloria com llàgrimes de suaus onatges. Tristesa sense sentit. Amb tot el sentit de qui no compren. Onatges que l'acompanyaren una nit més.

Quan en somnis, s'acomiadà d'ell i li desitjà el millor del món.

1 comentari:

Malketa ha dit...

Ben bé entre somnis i realitats...

comparteix amb...