28 de març 2009

deixar-te anar

Costa, costa tant deixar-te marxar... Et penso, et recordo, et somio. Llunyà, segueixes tant proper.
Senzillament se'n va la vida i arriba... La teva vida va marxar i no torna, arriben noves vides, però van prendre els teus papers.

Veig rostres envellits, marcats pel temps, caminant a poc a poc, o vora el foc del camp. I et veig en les seves mirades. Canvio el seu rostre pel teu, per aquell rostre que encara podia expressar-se i sentir, oblidant la impotència de la teva mirada quan el teu cos ja no et responia com volies.

I veig tot el que hauries d'haver viscut. I veig tot el que la vida encara et podia oferir. I ho visc per tu, pensant-te, enyorant-te... I voldria dir, que només així, et deixo que tu em deixis. Així només, em deixo que ara em deixis... Les llàgrimes tornen a aparèixer. Avui hi ha núvols grisos. Segur que en alguna banda deuen ser blancs. Jo tinc per tu un niu en el meu arbre i un núvol blanc penjat d'alguna branca... La vaig descobrir fa poc, en un llibre del qual ja et parlaré. I tota la cançò s'ha impregnat de la teva essència.

La setmana passada vam estar a la Carbonera. Un sopar envoltats de fogueres, amb música d'un grup tradicional. I al dia següent enfilàvem camins que els carboners d'aquest poble que m'estic fent meu van seguir anys i anys passats. I després vam dinar tots plegats, pollastre, carn feta al foc, una bona amanida, les anècdotes dels més grans, les rialles dels més menuts. I veia els rostres d'aquests nous veïns i et buscava en la seva mirada, imaginant-te, sabent que seria el teu lloc i que gaudiries ballant, parlant, explicant les teves historietes de la mili, dels temps viscuts quan eres jove.

Només així, et deixo que tu em deixis...

6 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

la gent que viu sempre gràcies als records que ens han transmès

Anna ha dit...

Que dificil és deixar anar a les persones que estimem. Preciós escrit, precioses cançons a mi també em fan rodolar les llàgrimes.
- - - - - - - - - - - - - -

Ni que només fos
per veure't la claror dels ulls mirant el mar.
Ni que només fos
per sentir el frec d'una presència.
Ni que només fos
poder-nos dir un altre adéu serenament.

Ni que només fos
pel suau lliscar d'un temps perdut al teu costat.
Ni que només fos
recórrer junts el bell jardí del teu passat.
Ni que només fos
perquè sentissis com t'enyoro.
Ni que només fos
per riure junts la mort.

Ni que només fos
poder-nos dir un altre adéu serenament.
Ni que només fos
perquè sentissis com t'enyoro.
Ni que només fos
per riure junts la mort.

--------------------
Una fortíssima abraçada Carme.

David montilla ha dit...

Li hagués encantat la carbonera, n'estic segur...

tonina ha dit...

Hi ha un conte que a vegades explico als infants on es parla de la mort.El final és preciós ja que l'avi es queda sempre amb el nen dins dels seus records i les receptes què li va ensenyar.
El dol pels qui ens deixen és una etapa difícil de passar. Anim.
Enhorabona pel blog, m'hi passo de tan en tan.
Et deixo l'enllaç al meu.

Alex ha dit...

...quan, en la nostra nostàlgia...
...som capaços de commoure com ho has fet...
...el trist record...
...per bell...
...és segur que fa somriure a la persona recordada...

Núria ha dit...

Diuen que només morim quan ningú ens recorda.

comparteix amb...