Passa al contingut principal

Benvinguda al món dels incompetents

Potser és que era massa crítica. Però mirava al seu voltant i hi veia moltes coses que hagués canviat, tot i que aquesta no és la raó per la qual ara fa d'espectadora d'una vida que li van prendre fa molt temps.

Encara recorda quan era jove i creia que es podria menjar el món. Quan en tota dificultat hi veia una oportunitat, un repte. Quan tots aquells embolics i carrerons sense sortida que acabava superant eren fruit del seu ímpetu, de la seva il·lusió.

Però a poc a poc el cansament apareixia. Cansament físic i mental. Cansada de carrers que no coneixia i acabava esfaltant i deixant-hi empremta, sí, quedaven bonics i era recomfortant haver-los vist créixer i notar que el seu esplendor tenia quelcom a veure amb la seva petjada, però oblidava el que era realment important i es consumia en la sensació d'estar lluitant en batalles que no li pertocaven.

Potser era el fum dels canons allò que enterbolia la seva vista; fos el que fos, la seva mirada s'anava enfosquint. Un dia algú li va dir: "benvinguda al món dels incompetents", però aquesta frase encara la deseperava més, no era cap consol saber-se acompanyada en la més ampla de les sol·lituds. Eren els altres realment incompetents, o potser era ella? Podia ser ella la incopetent per no adaptar-se a un món de persones cansades que només esperaven passar les hores?

No ho sabia, però mentres hi pensava el cansament apareixia i feia niu dins seu.

Anys més tard, quan de la claror de la seva mirada només se'n podia percebre una lleugera ombra, començava a reconèixer què l'havia condemnat a una vida d'espectadora. Havia renunciat a les il·lusions vertaderes, sense ni tan sols saber-ho; les havia soterrat sota aquelles falses il·lusions que creia importants, però que només la conduïen al cansament, i als carrerons dels incompetents.

I va fer d'espectadora de la vida dels demés, donant-li les pinzellades de color que havien tenyit de blanc i negre la seva pròpia. Recuperant les il·lusions perdudes i sentint-se de nou viva i jove, a punt per menjar-se el món en la vellesa dels seus anys.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a...

La sirena i el trapezista

L'illa de gel i foc, en diuen alguns, l'illa de lava, neu i fred glaciar. Desèrtica tret de les comptades ciutats on els humans s'aventuren a habitar, tot i la perillositat amenaçadora de plaques tectòniques que periòdicament fan remoure els pilars dels seus somnis. Excursionistes i esportistes amants dels racons inhòspits cerquen en les rutes per aquells indrets de dies curts i nits eternes, o nits curtes i dies eterns, un espai on trobar la màgia vital que encendrà l'espurna de les seves vides. Recorren carreteres buides que serpentegen pels espais desèrtics i glaçats, on un circ ambulant ha trobat una llar pel seu espectacle més tendrament macabre... Els pallassos anuncien davant de dos alpinistes italians el seu millor número de l'hivern nocturn: una sirena expulsada del mar que lluny de mutar la seva cua en dues cames que li permetin caminar i enamorar aquells ulls mediterranis, aleteja fortament sota el gel, esperant inútilment trobar una escletxa en la pista ...

Contrastos

El grinyol de les portes inicia els jocs de la fam i l’insuportable cansament en un vespre plujós s’ocupa de trobar lloc en un rodalies ple a vessar. La cantarella de la meva companya es perd entre les llums d’una Barcelona nocturna. Un parell de llavis femenins, dolços i humits s’acomiaden entre masegades tendres i un noi massa jove per dur bigoti gira les darreres pàgines de “Guanyaràs una mar llisa”. El frec del paper, el suau cop al tancar-se i la nostàlgica mirada de qui mor en un món alternatiu ensordeixen el sotragueig i alleugereixen la desesperança de veure tres joves amics abduïts per pantalles brillants.