entre somnis i realitats

Fa quasi sis anys que vam començar a escriure la nostra història. Fa cinc anys que passàvem el nostre primer Sant Jordi junts, en la que ja era la nostra llar. Vam començar a crear la nostra pròpia història, on els contes de fades hi tenen cabuda, on els somnis poden ser realitat, on els somriures il·luminen els nostres dies. Aquest és el millor llibre que et puc reglar: la nostra vida, el nostre amor. Primer foren nits robades a l'estiu, a les obligacions casolanes; després vingueren les nits romàntiques en llocs inoblidables, on començàvem a construir els nostres castells; tot seguit de la intimitat d'una llar, els projectes d'una vida en comú, els somnis fets realitats. La nosta història, el nostre llibre. Vull seguir omplint les seves pàgines en blanc amb tu al costat: passejades durant un capvespre, converses davant el caliu del foc, mirades robades, somriures brindats, viatges compartits, caminar per la pròpia vida agafats de la mà... Feliç Sant Jordi!...

Li agradava baixar la vista i veure que tenia el món sota els seus peus. Castells de núvols que s'alçaven sobre camps de conreus i grans ciutats, castells de núvols que sobrevolava amb un somriure als llavis. Se sentia gran i petita a la vegada. Creuant països sobre un cavall alat, corrent d'un lloc a l'altre, amagant-se rere les seves ulleres de sol, la faldilla a l'alçada justa per seduir elegantment, amb el maletí a les mans, la mostra dels millors programes en un portàtil lleuger i petit. Amb la seva mirada desarmava els executius més agressius, amb les seves paraules convencia a les més conservadores. I volant sobre el seu cavall blanc no temia el futur, se sentia gran. Però a la vegada se sentia petita i insignificant, sobrevolant grans metròpolis on ja havia trionfat, observant els rostres cansats dels altres passatgers, la il·lusió esvaïda dels més joves, mirant aquells castells de núvols que mai podria tenir; se sentia insignificant davant la grandesa de la vid...

Tants records em passen pel cap! Tants moments compartits, tantes paraules que no feia falta ni dir. Un bon dia et creues amb una persona, una extranya que ignores que esdevindrà en una persona tant important en la teva vida. Potser s'amaga dins d'una companya de feina, potser darrera d'un amic de l'escola, o rera el rostre d'una nova companya d'institut. I de sobte intentes recordar una cançó, una melodia que va esdevenir la banda sonora d'una època de la teva vida, unes paraules que sempre t'evocaran la seva imatge i faran que la sentis a prop, dins teu, per més lluny que estigui. I recordes aquell tren a Granada. Aquell pis a la Barceloneta. Aquelles vistes dels teulats, sota la lluna plena, amb una cigarreta a la mà. Aquell balcó que donava al carrer Sepúlveda, les nits d'estiu amb les portes obertes, els matalassos al terra, Aqua sonant i nosaltres viatjant entre somnis i realitats. Aquelles cartes als reis mags, aquells poemes a mig e...

No ho he pogut evitar. Com una cadena de pensaments que comença a fluir al fer caure la primera peça del dominó. Nens que recollien unes espases imaginàries en castells inventats, aire entre les mans i bancs d'una ciutat en la realitat d'un adult, i la nena que viu en mi buscant aquell tiraxines amb el que podria enfrontar-se als dracs de la seva pròpia vida. I de sobte aquelles dues paraules: dracs, enfrontar-se. I em sembla tornar a sentir la teva veu en aquell cassett vell que em vares fer després del viatge a Granada... I et torno a sentir, parlant-me. Paraules que potser ara tenen més significat que abans, que potser demà entendré millor: "Una vez que se han enfrentado los dragones, cruzado los desiertos y se ha despejado el sendero del bosque, es la hora de volver. Elige sabiamente. Reúne tus regalos y recuerda tus lecciones. Ahora eres frágil, sé delicada contigo. Desde el exterior: entra. Desde el interior: sal. Las fronteras son permeables pero peligrosas...

Debían ser las cinco y veinte de la tarde. Salía del trabajo y recorría las calles de esa gran ciudad perdida en sus propios pensamientos. Éstos vagaban libremente entre los transeúntes de la Rambla Catalunya, perdiéndose en conversaciones ajenas que bailaban a su alrededor. De vez en cuando aligeraba el paso, para no quebrantar los horarios que la vida a veces le imponía, habría más trenes pero hoy era importante que no perdiera el suyo. Debían ser las cinco y veinte de la tarde. Perdida, ordenando sus ideas, su mirada se cruzó con el revolotear de unos niños, sus ideas se mezclaron con unas palabras que la hicieron navegar de nuevo hasta horizontes que no tenían límites... "Ven, ¡vamos a coger dos espadas!" No pudo evitar seguirles con la mirada, esperando encontrárselos con un par de palos, de ramas muertas caídas a su suerte, pero les vio con un par de espadas relucientes, hechas a medida, convertidos en caballeros andantes que luchaban contra los demonios de sus sueños. ...

Somriu. Somriu perquè sap que era el millor que podia passar. Somriu perquè sap que tindrà nous camins a descobrir, nous projectes, nous propòsits, noves cimes, nous regnes a conquerir. Somriu perquè sap que ha descobert una drecera que condueix a un camí on la vida li podrà oferir molt. Somriu. Però també plora. Plora perquè els canvis també poden significar trencaments. Un present que deixa de ser present per esdevenir passat inmediat, només palpable en els records de qui evoqui una època convertida en pols. Plora perquè deixarà un buit rere seu que cap altre somriure podrà emplenar, perquè un carisme, una estrella, un somriure, perquè res no podrà substituir la brisa fresca que l'acompanya allà on va. Somriu perquè sabia que tenia un tresor entre les mans. Perquè sabia que no trigarien massa en descobrir que la seva llum il·luminaria altres terres amb tanta força. Somriu perquè sap que tot li anirà bé. Però és difícil no posar-se trista quan s'ha de dir un adéu; els comiats ...

Havia de ser un dia explèndid. Havia de ser el millor dia de la seva vida. Totes les prediccions li havien confirmat: el temps havia d'acompanyar la gran cerimònia, la dona del tarot de plaça Catalunya li havia dit així, fins i tot ho havien predit els astres; tot anava a favor seu. Tot excepte els capricis del destí. El temps fou soleiat i la lluna brillava, fent visibles les ombres de la nit. No es podia fondre amb la obscuritat i passar desapercebut fou impossible. Mirades curioses el descubriren abans del seu minut de glòria, que més que glòria es convertí en pallassada i deshonra. Fou el seu pitjor dia, i les seves ganyotes es recordarien sempre més en la història d'aquell local.

Hi havia una vegada... Feia temps que no reia tant. Feia temps que una nit de dissabte no es convertia en una sortida al teatre. Sempre diem que s'ha de repetir però sempre es fa esperar massa. Aquest cop, el detonant fou la Marina , i és clar, no ens ho podíem pas perdre! Al costat de casa, riure assegurat i teatre a l'abast de tothom i de totes les butxaques (cosa important avui en dia). (fets basats -en part- en una absoluta ficció) Hi havia una vegada l'Àlex. A l'Àlex li agradava el teatre, en Bogart, el whisky amb soda i tenir "dobles vides". A dies representava una professió on l'agressivitat masculina es feia palpable; els negocis necessitaven aquella americana clàssica i una corbata moderna per trencar amb els tòpics. Anava ben vestit a veure els seus clients, cuidar les ventes i fer més gran un negoci que s'havia convertit en part una econòmica difícil de prescindir en la seva vida. Però encara existia un altre Àlex. Aquell de la vida que algu...

Qui no recordarà més d'unes imatges emblemàtiques de fa anys...! Jo encara era petita, però no podia evitar que les rialles esclatessin davant del televisor. Fa poc, els meus nebots van venir a casa a recollir la mona. I la princeseta jugava a fer sorra fina fins que va veure un gronxador a la seva alçada... La resta de la història, al vídeo! (I ja podeu riure, que al final vam acabar rient les tres: mare, filla i tieta!)