26 d’octubre 2010

L'anell

Se li apropà amb l'expressió tranquil·la.
- Vull demanar-te un favor.
- Digues.
- Necessito sortir abans el proper dilluns.
- Passa quelcom?
- És que em trasllado... Mira - li diu, alçant la mà i guiant la seva mirada cap el seu dit.
El primer que li ve al cap és un somriure d'alegria... una altra persona amb un somni realitzat.
- Et cases? Ge...
- No! Què va...
Glups! La seva cara es deforma quedant-se a mig camí entre el somriure de les il·lusions a viure, la incredulitat del moment, la ridiculesa de la situació i aquell pensament tant típic en ella en els últims temps: "un altre cop he fotut la pota, i aquest cop fins al fons de tot de la galleda!".
Amb una veueta esbiaixada intenta arreglar i canvia el to de felicitat per aquell d'empatia i comprensió:
- Ostres! Ho sento, és que no en tenia ni idea...
- No, no, si és que m'independitzo d'ell! I em sento la dona més alliberada del món. No sé perquè havia trigat tant, tu!
La deformitat facial en aquells moments era ja espectacular, ni tots els nervis sincronitzats sabien com reaccionar fins que, de totes totes, les dues esclaten a riure davant d'una situació ben ridícula però ben real.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

;)

Núria ha dit...

A vegades s'han de prendre decisions importants com aquesta. I és quan cal mimar-se més.

comparteix amb...