Claus roents

La sensació que t’has d’agafar a un clau roent em recorre de dalt a baix. Però aquesta clau es desdibuixa i es confon entre milers de possibilitats desconegudes, amb les quals ni tant sols m’he arribat a topar. Mentrestant, torno a avorrir la feina que em fa arribar a final de mes, torno a sentir aquella apatia que va devorant-me per dins i les forces per intentar forjar noves il·lusions del no res només troben un pantà sec de falses esperances.
Saps prou be que necessites un timó per guiar l'embarcació, però en la més obscura de les nits ets incapaç de trobar el nord...

(18 d'agost del 2010 - sembla que fos ahir i que pugui ser avui mateix)

Comentaris

Audrey ha dit…

Les claus roents poden ser l'empta que ens manca, la porta que ens obri noves oportunitats i que ajudi a nèixer noves il.lusions.

Salutacions,

22 d’octubre del 2010, a les 22:21

Entrades populars d'aquest blog

Contrastos

El grinyol de les portes inicia els jocs de la fam i l’insuportable cansament en un vespre plujós s’ocupa de trobar lloc en un rodalies ple a vessar. La cantarella de la meva companya es perd entre les llums d’una Barcelona nocturna. Un parell de llavis femenins, dolços i humits s’acomiaden entre masegades tendres i un noi massa jove per dur bigoti gira les darreres pàgines de “Guanyaràs una mar llisa”. El frec del paper, el suau cop al tancar-se i la nostàlgica mirada de qui mor en un món alternatiu ensordeixen el sotragueig i alleugereixen la desesperança de veure tres joves amics abduïts per pantalles brillants.

Colors

Tempesta

Seguia caminant amb aquelles raquetes improvitzades. La tempesta que acabava de caure havia arribat per sorpresa i ho havia deixat tot recobert d'una neu flonja. S'havia fet tard, la boira li enterbolia la vista i la nit començava a deixar-se veure en un horitzó proper. El sentit de l'orientació el guiava muntanya amunt. Si intentava tornar a la seva casa de poble, la lluna li cauria a sobre i els perills del bosc hibernat l'assatgerien per totes bandes. Així que decidí dirigir-se al refugi on aquell mateix matí havia portat les reserves de llenya seca i queviures. Va xiular lleugerament i amb molt de compte - no volia provocar una esllevissada amb els seus sons - esperant sentir les carícies de la Naïs de tornada. Era llesta ella, molt llesta, sabia que no havia de cridar estant a la muntanya. Patia, potser s'havia quedat mig enfonsada amb els seus peuets, potser... De sobte la sentí al costat, nerviosa, plena d'un neguit estrany. Mossegant-lo lleugerament de l...

entre somnis i realitats

Cercar en aquest blog