11 d’octubre 2010

La Mafalda i el Pencil

Una vella imatge li ve al cap caminant pels carrers de Girona. Es mira les mahons vermellosos i intenta guaitar entre les finestres, esperant trobar-se amb algun rostre familiar.

Enyora les escapades, quan la bona nena es quedava a casa seva i apareixia una lleu rebel·lió, trencar les normes i no ser l'empollona que ho fa tot bé. Recorda algunes classes substituïdes per una nova sessió de futbolí després de l'hora del patí, un examen de cultura llatina on tots responien preguntes sobre art i literatura i ella recuperava les hores de son d'un cap de setmana esbojarrat.

Fotografia el moment, intentant copsar els milers de records fugissers que l'empaiten de cop i volta, i la penja a la xarxa "encara recordo el meu primer any d'institut... ara veig els nanos com seuen a classe i rememoro les escapades als bars que ja han tancat". Una vella amiga parla de la Mafalda, que encara segueix oberta, i ella somriu, pensant en totes aquelles coses que les separaven i les unien més encara (les separen i les segueixen unint). Mai s'havia sentit de la Mafalda, mai havia fet per ella realment.
I el nom del Pencil l'evoca amb un somriure entremaliat, recordant com alguns dels nois de la classe li deien que llençava fort la pilota amb el futbolí per ser una noia, recordant les cadires amb cul de palla i els colors grogosos i marronosos de la llum tènue barrejada pel fum de les cigarretes.

1 comentari:

barbollaire ha dit...

segurament és la tardor la que obre la capsa dels records...
Jo porto dies donant voltes a un post a les Cambres...

Petonet dolç

(sóc una mica asocial, passo ben sovint i no et dic mai res... però és que em costa trobar paraules que estiguin a l'alçada de les teves entrades...)

comparteix amb...