Passa al contingut principal

La Mafalda i el Pencil

Una vella imatge li ve al cap caminant pels carrers de Girona. Es mira les mahons vermellosos i intenta guaitar entre les finestres, esperant trobar-se amb algun rostre familiar.

Enyora les escapades, quan la bona nena es quedava a casa seva i apareixia una lleu rebel·lió, trencar les normes i no ser l'empollona que ho fa tot bé. Recorda algunes classes substituïdes per una nova sessió de futbolí després de l'hora del patí, un examen de cultura llatina on tots responien preguntes sobre art i literatura i ella recuperava les hores de son d'un cap de setmana esbojarrat.

Fotografia el moment, intentant copsar els milers de records fugissers que l'empaiten de cop i volta, i la penja a la xarxa "encara recordo el meu primer any d'institut... ara veig els nanos com seuen a classe i rememoro les escapades als bars que ja han tancat". Una vella amiga parla de la Mafalda, que encara segueix oberta, i ella somriu, pensant en totes aquelles coses que les separaven i les unien més encara (les separen i les segueixen unint). Mai s'havia sentit de la Mafalda, mai havia fet per ella realment.
I el nom del Pencil l'evoca amb un somriure entremaliat, recordant com alguns dels nois de la classe li deien que llençava fort la pilota amb el futbolí per ser una noia, recordant les cadires amb cul de palla i els colors grogosos i marronosos de la llum tènue barrejada pel fum de les cigarretes.

Comentaris

Barbollaire ha dit…
segurament és la tardor la que obre la capsa dels records...
Jo porto dies donant voltes a un post a les Cambres...

Petonet dolç

(sóc una mica asocial, passo ben sovint i no et dic mai res... però és que em costa trobar paraules que estiguin a l'alçada de les teves entrades...)

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

L'ancià

Durant dos mesos seguí la mateixa ruta. L'hàbit l'alliberava de les pors interiors que cada albada la perseguien com monstres afamats, preparats per devorar-la a ella i a totes les seves il·lusions i esperances de futur.  A les sis i dinous minuts entrava en un tren a mig omplir, a la segona porta del primer vagó. Seia en aquelles butaques grises de plàstic dur, a contramarxa, al costat de la finestra i a prop d'un grup de dones que parlaven massa alegrament per no haver-se fet ni de dia. Treia de la seva bossa els cascs manllevats de la seva ex-parella i començava a escoltar la llista de reproducció de Dark City. Tancava els ulls i l'eco exasperant de les veus de les quatre dones es difuminava amb un tecno lúgubre que donava continuïtat als malsons de la nit. Trenta-vuit minuts després el tren començava a buidar-se i tots els humans semblaven estar a punt de batre's en duel per veure qui seria el primer en baixar del vell i brut vagó. Ella esperava dos minuts i cat