De sobte apareix la flaire de la temptació feta objecte. Estava allà, quiet, mirant-me, amb la seva pell esquinçada de xocolata i promeses de deliri.
Feliç aniversari! És l'únic que sóc capaç de dir. Feliç aniversari i internament pensant, fuig, fuig, fuig. escapa't, resisteix, sigues forta...
La olor... m'hi arrossegava ben aprop. Ella, amb els seus ulls plens de vida em deia que n'agafés un tros, petit, petit, no passa pas res.
Mentres jo em repetia, no, no, no, no, ho has de superar. Necessites un grup d'ajuda si hi caus, tu pots, tu pots, tu pots.
Després del pastís van venir els bombons, de totes formes i colors, de xocolata blanca, negra, amb llet, segurament farcits d'avellana... Mmmm. Però aquesta temptació era més fàcil de resistir.
Però finalment aparegueren les llaminadures. Ossets, coca coles petites, ensucrades, àcides, petites petites petites. Per una no passarà... res? I comença el monòleg interior. La temptació versus la fortalesa.
Si has aconseguit dir que no a la xocolata, a aquell pastís artesà de xocolta que segurament es desfeia a la boca, no pots agafar ara una llaminadura, per més petita que sigui. Li faràs el salt! Si ho has aconseguit un cop, pots un altre...
I jo que veia allunyant-se davant meu el flaire del pastís ja desaparegut, amb la salivera de les llaminadures, mentres donava la benvinguda als desitjos de fortalesa. Com un cavaller amb la llança a la mà, havent derrotat el drac, seia davant l'ordinador amb l'alegria (forçada) d'haver derrotat la temptació.
Feliç aniversari! És l'únic que sóc capaç de dir. Feliç aniversari i internament pensant, fuig, fuig, fuig. escapa't, resisteix, sigues forta...
La olor... m'hi arrossegava ben aprop. Ella, amb els seus ulls plens de vida em deia que n'agafés un tros, petit, petit, no passa pas res.
Mentres jo em repetia, no, no, no, no, ho has de superar. Necessites un grup d'ajuda si hi caus, tu pots, tu pots, tu pots.
Després del pastís van venir els bombons, de totes formes i colors, de xocolata blanca, negra, amb llet, segurament farcits d'avellana... Mmmm. Però aquesta temptació era més fàcil de resistir.
Però finalment aparegueren les llaminadures. Ossets, coca coles petites, ensucrades, àcides, petites petites petites. Per una no passarà... res? I comença el monòleg interior. La temptació versus la fortalesa.
Si has aconseguit dir que no a la xocolata, a aquell pastís artesà de xocolta que segurament es desfeia a la boca, no pots agafar ara una llaminadura, per més petita que sigui. Li faràs el salt! Si ho has aconseguit un cop, pots un altre...
I jo que veia allunyant-se davant meu el flaire del pastís ja desaparegut, amb la salivera de les llaminadures, mentres donava la benvinguda als desitjos de fortalesa. Com un cavaller amb la llança a la mà, havent derrotat el drac, seia davant l'ordinador amb l'alegria (forçada) d'haver derrotat la temptació.
Comentaris