Passa al contingut principal

Delícies del paladar - Perca amb herbes provençals

Te les trobes per casualitat. Una noia s'afegeix a les del club del tàper, que per sort o desgràcia en som unes quantes (el que fa no tenir tiquet restaurant...).

La "novata" (paraula aquí sense cap to despectiu i més aviat carinyós) i amb certa antiguitat considerable, porta bones noves. Una amiga li va parlar d'allò que et cuina tot tornant del gimnàs a les deu de la nit. I si hi ha alguna cosa que et cuini... doncs bé s'ha de conèixer, que per més gust a la cuina que es tingui, sempre va bé descansar algun vespre, no?

Doncs bé, es tracta de Lékué i el seu nou estoig de vapor amb safata. I algunes de les receptes que tenen amagades a la seva web... Doncs bé, us posaré l'exemple del dinar que realment ha estat esplèndid:

Perca amb herbes provençals

Els ingredients senzills i a l'abast de tota cuina: 1 filet de perca, 1 ceba, 1 pastanaga, 1 porro, 1 dent d'all, 2 cullerades d'oli d'oliva, 1 culleradeta d'herbes de provença, sal i pebre.
I el com? Més fàcil impossible. Poses totes les verdures tallades a la juliana a l'estoig de lekue, la perca al capdamunt i amb sal i pebre (més aviat poquet), ho amaneixes amb un xic d'oli i herbes de provença i cap al microones durant 8 minuts i llestos!

Això sí, recordeu posar-ho més temps si el menjar el feu per dos!

Comentaris

Joana ha dit…
Tinc un estoig Lékué i sí en pocs minuts sobretot el peix boníssim i unes pomes amb canyella de postres!
I amb poques calories ...
David Montilla ha dit…
Jo era força excèptic però realment surt un menjar boníssim!
En prenc nota. Això del lekue ´s un bon invent, sobretot per al peix amb verduretes. A casa, quan tenim poc temps, ens fa un bon servei.

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu