16 d’agost 2009

tard o d'hora tot s'acaba

Arriba el moment en que les coses han de tornar a la normalitat. Valores les tres últimes setmanes i penses que segurament han estat de les millors de tot l'any. La tranquil·litat de la llar, la família, la casa, el jardí, els animals, les excursions, les tardes a la fresca, les remullades a la petita piscina omplerta d'aigua a última hora, l'hortet que va creixent, les hores (poques però existents) dedicades a l'anglès, les vesprades de jocs entre amics, les cortines acabades d'instal·lar, una sortida a València - velles amistats que et reclamen -, aigües feréstegues de les gorgues i tranquil·les dels parcs aquàtics, concerts de festes majors que sentim des de la llunyania...
Però s'hauran de tornar a programar els despertadors, a congelar entrepans i preparar les carmanyoles, a llevarse quan despunta l'alba per agafar el transport públic fins la ciutat comptal, a entrar en despatxos sombrívols, lluny de l'aire pur que es respira a l'ombra del jardí.

Petits parèntesis que serveixen per valorar realment la vida que tens. La gent que t'envolta. I saber escollir on volcar els teus somriures.

Allunyo els fantasmes dels dies que seguiran, m'aixeco i vaig a regar l'hortet. Tresor dels tresors en els que dedircar-hi cinc minuts és recollir un tros de felicitat.

3 comentaris:

David montilla ha dit...

Però pensa que els parèntesis tornen, tard o d'hora, per tornar-te a recordar on volcar els teus somriures... un altre que també demà entrarà en un despatx sombrívol.

òscar ha dit...

parèntesi ben agradables i aconsellables. jo estic gaudint del meu. el temps de carmanyoles i transport públic es fa, així, menys feixuc!

Croquis ha dit...

i tant que acaba.... tant de bò fos etern...

comparteix amb...