Passa al contingut principal

Sorpreses

Qui t'ho havia de dir? Et desperten un dissabte massa d'hora. Tanques als ulls amb força i xiuxiueiges, deixa'm dormir... Tinc son! Encara no m'he d'aixecar.

Portes uns dies horribles. La teva ment no et deixava descansar, trobaves pocs moments d'oci, fins i tot dormint les pensaments s'escolaven per reixes que no sabies ni que existien i trobaven el timbre adequat.

Senzillament no volies aixecar-te.

Felicitats, et diu - felicitats, per què? et preguntes. Fes la maleta, et diu. I, encara al llindar dels somnis, penses amb què et sortirà ara? Les maletes? Al carrer? I et torna a sortir dels llavis, un deixa'm dormir! És molt aviat!

I ell et mira, somrient, i et diu, vinga va, aixeca't, fes la maleta, que marxem de viatge. Què diu ara? Viatge? Maletes? S'ha trastocat. Deu estar somiant. I tu vols seguir somiant encara, però la realitat és encara més dolça... Va, lleva't. A les onze ens ve a buscar l'Àlex i hem de preparar la bossa per cinc dies. Et despertes de cop... Cinc dies? Viatge? Ara sí que t'has tornat boig. Si el dilluns he d'anar a treballar... Penses o dius, ja no ho saps ben bé... I de sobte, comences a lligar caps. Reunions anul·lades per què sí, acabar les feines depressa i corrents, a última hora, i rius, lligues caps, rius i te'l mires... Viatge? Cinc dies? On? Felicitats, et torna a dir, portem sis anys vivint junts.

I unes hores després, quan el sol ha caigut i la fred abriga els carrers, et trobes passejant pel Sena, observant les llums d'una ciutat màgica. I apretes la seva mà, i t'abraces a ell i...


Una nit a París

Comentaris

gran foto... recuerdos y saludos de una antigua bloguera con nuevo blog renovado :D
Anònim ha dit…
...encara deus flipar!...
...un que té el plaer d'haver vist com es gestava la sorpresa...encara s'emociona de pensar en la cara que posaríes...

...quin paio, aquest Romeo teu...
Super Coco ha dit…
es que las que son credulas lo son y punto. Eso si, piensa que todos los demas le dijimos que lo mejor que podia hacer era lo de hacerte hacer las maletas para echarte de casa, eso si, sin dejar de pagar tu la hipoteca.

Por cierto, yo certifico que la cara de sueño y de croquetilla empanada a las once aun le durava.
zel ha dit…
Quina enveja... coses que mai m'han passat...no es pot encomanar aquest costum? o idea? Felicitats, són uns quants anyets, ja...

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu