Passa al contingut principal

Galeres de mar

Aquell matí la boira cobria els camins. Els arbres s'embolcallaven de cotó fluix, mentres notes tristes sortien dels ocells. Es veien pocs cotxes a la carretera, però n'hi havia un que, curiós i angoixant, cridava l'atenció de les mirades curioses. Es dirigia al nord, buscant la sortida al mar, era gris, com el dia, i duia un estrany equipatge que trencava el vent. Els ocells deixaven de cantar quan el veien, regalant un silenci que acompanyava els plors del conductor i el somriure de qui descansava eternament.

Mai no havia imaginat que acabaria així, d'aquesta manera. Tancada, sentint-se caustrofòbica, entre quatre taulells de fusta. No podia fugir i moria lentament. O ja estava morta? L'únic que recordava era que plovia. S'havien discutit i havia agafat el cotxe per marxar, fugir ben lluny i encetar una nova vida. Potser havia estat un error, com tants d'altres, segurament ofegaria les penes a la barra d'un bar i sabria que el millor seria tornar a casa de nou, perquè potser les fugides eren al·lucinacions, autoenganys que boicotejaven la seva vida plena i feliç. Aquest era l'últim pensament que recordava. Després tot havia quedat a les fosques i, ara, obria els ulls i es trobava embolcallada entre sedes blanques. No hi havia llum i sentia l'olor de l'enterramorts barrejat amb aquell aroma de... d'encens. Com aquell matí a classe de literatura, quan tot just anava a l'institut, i el professor els volia conduir a l'essència del relat que els llegí, a les fosques, com ara, amb l'encens eclesiàstic omplint l'aula... Que potser estava en una esglèsia? Que potser havia mort realment? Aquella olor, el no poder-se aixecar, els sons d'un càntic, una pregària i uns plors llunyans... No, no podia ser així. No volia que l'enterressin, no desitjava càntics, ni pregàries, ni encens, ni plors... No així...

Ell s'havia quedat a fora, davant la mirada perplexe dels familiars polítics. Entrar hagués estat una traïció a ella i això era més del que podia aguantar. Encara recordava la seva mirada i el tímid somriure el darrer cop que havien anat al cinema... "si algun dia marxo, vull ballar entre les flames d'una galera, navegant lluny, on l'onatge em porti, com els herois antics", li havia xiuxiuejat. Sabia que ara, segurament, s'estava remoguent dins el sarcòfeg, haver de presenciar aquell circ pseudo-cristià que la seva família havia organitzat tot i les queixes, súpliques, plors i renecs del que havia estat el pilar de la seva vida.

No ho podia permetre. Per primer cop en la seva vida va decidir actuar. sense miraments, compassió ni raonaments lògics sobre conseqüències, judicis foranis estranys al a seva persona i a ella.

Aquell matí la boira cobria els camins. Els arbres s'embolcallaven de cotó fluix, mentres notes tristes sortien dels ocells. Un cotxe trencava el silenci, conduint un sarcòfeg cap al mar, on els dos amants trobarien la pau.

Comentaris

Jesús M. Tibau ha dit…
a l'hora de l amort caldria respectar la manera de viure i pensar del difunt

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

L'ancià

Durant dos mesos seguí la mateixa ruta. L'hàbit l'alliberava de les pors interiors que cada albada la perseguien com monstres afamats, preparats per devorar-la a ella i a totes les seves il·lusions i esperances de futur.  A les sis i dinous minuts entrava en un tren a mig omplir, a la segona porta del primer vagó. Seia en aquelles butaques grises de plàstic dur, a contramarxa, al costat de la finestra i a prop d'un grup de dones que parlaven massa alegrament per no haver-se fet ni de dia. Treia de la seva bossa els cascs manllevats de la seva ex-parella i començava a escoltar la llista de reproducció de Dark City. Tancava els ulls i l'eco exasperant de les veus de les quatre dones es difuminava amb un tecno lúgubre que donava continuïtat als malsons de la nit. Trenta-vuit minuts després el tren començava a buidar-se i tots els humans semblaven estar a punt de batre's en duel per veure qui seria el primer en baixar del vell i brut vagó. Ella esperava dos minuts i cat