21 de gener 2009

Sorpreses

Qui t'ho havia de dir? Et desperten un dissabte massa d'hora. Tanques als ulls amb força i xiuxiueiges, deixa'm dormir... Tinc son! Encara no m'he d'aixecar.

Portes uns dies horribles. La teva ment no et deixava descansar, trobaves pocs moments d'oci, fins i tot dormint les pensaments s'escolaven per reixes que no sabies ni que existien i trobaven el timbre adequat.

Senzillament no volies aixecar-te.

Felicitats, et diu - felicitats, per què? et preguntes. Fes la maleta, et diu. I, encara al llindar dels somnis, penses amb què et sortirà ara? Les maletes? Al carrer? I et torna a sortir dels llavis, un deixa'm dormir! És molt aviat!

I ell et mira, somrient, i et diu, vinga va, aixeca't, fes la maleta, que marxem de viatge. Què diu ara? Viatge? Maletes? S'ha trastocat. Deu estar somiant. I tu vols seguir somiant encara, però la realitat és encara més dolça... Va, lleva't. A les onze ens ve a buscar l'Àlex i hem de preparar la bossa per cinc dies. Et despertes de cop... Cinc dies? Viatge? Ara sí que t'has tornat boig. Si el dilluns he d'anar a treballar... Penses o dius, ja no ho saps ben bé... I de sobte, comences a lligar caps. Reunions anul·lades per què sí, acabar les feines depressa i corrents, a última hora, i rius, lligues caps, rius i te'l mires... Viatge? Cinc dies? On? Felicitats, et torna a dir, portem sis anys vivint junts.

I unes hores després, quan el sol ha caigut i la fred abriga els carrers, et trobes passejant pel Sena, observant les llums d'una ciutat màgica. I apretes la seva mà, i t'abraces a ell i...


Una nit a París

4 comentaris:

Krapumka ha dit...

gran foto... recuerdos y saludos de una antigua bloguera con nuevo blog renovado :D

Alex ha dit...

...encara deus flipar!...
...un que té el plaer d'haver vist com es gestava la sorpresa...encara s'emociona de pensar en la cara que posaríes...

...quin paio, aquest Romeo teu...

Super Coco ha dit...

es que las que son credulas lo son y punto. Eso si, piensa que todos los demas le dijimos que lo mejor que podia hacer era lo de hacerte hacer las maletas para echarte de casa, eso si, sin dejar de pagar tu la hipoteca.

Por cierto, yo certifico que la cara de sueño y de croquetilla empanada a las once aun le durava.

zel ha dit...

Quina enveja... coses que mai m'han passat...no es pot encomanar aquest costum? o idea? Felicitats, són uns quants anyets, ja...

comparteix amb...