06 de gener 2009

Capvespre blanc

Semblava haver despertat d'un somni. De sobte, les flors havien desaparegut sota una manta blanca que cobria tot el jardí. El sol havia fugit de la fred, amagant-se rere d'una lluna capriciosa que restava entre els núvols de neu.

Poc a poc anava cobrint els carrers. Els gossos corrien lliures, amunt i avall, amb els més petits, que improvitzaven trineus amb trossos de fusta o vells plàstics que havien restat inutilitzats.

Algun veí cridava "que poc que esteu acostumats a la neu! vosaltres que no heu estat a Sibèria!", i la veïna del costat que se'l mirava entre sorpresa i riallera.

De cop, una bola de neu que s'estampava contra la seva esquena, es girava i el veia allà, dret, amb els cabells enfarinats i un somriure entremaliat. Corria cap a ell, intentant no relliscar, per abraçar-lo i fondre's en la calidesa d'un petó. Un calfred la recorria, per les emocions que s'obrien pas dins seu, com el floc de neu que s'escolava esquena envall.

Agafats de la mà, amb el nas vermell i els dits gelats, tornaven cap a casa, on el caliu de la llar els esperava.

1 comentari:

Joana ha dit...

Ahir des de casa de la meva mare ambé vam contemplar aquest espectacle ja no hi estem avesats.
Blanc l'hort i el jardí, tot d'un blanc lluminós...
Que tinguis un bon anya Carme!

comparteix amb...