Passa al contingut principal

Felicitats

El temps passa, les coses canvien, però en el fons, tot roman al seu lloc, tot segueix igual.

Demà hauries fet 65 anys.

No puc esciure, em falta l'aire, la mirada s'ennuvola.

M'hagués agradat venir-te a veure. Encara no ho he fet mai i quasi farà un any. Por? Recança? Dolor? No ho sé. Cada cop que passo prop d'aquella àrea de servei on em vaig aturar quan em van dir que no havia de córrer, que ja no hi eres, se m'encongeix el cor. Inconscientment, no puc deixar de sentir-me trista i petita, sense aquell pare que potser no va ser el millor del món, sense aquella mirada càlida i orgullosa, que és la que m'agrada recordar. Potser tinc por que el cor se m'encongeixi tant que no pugui aguantar el dolor. Potser no vull tornar-te a dir adéu. Potser és que aquell lloc no et representa. Però m'agradaria haver pogut venir demà. I no hi seré. No hi seré perquè no vaig ser capaç de canviar la data d'una reunió, que encara és més trist. I al juliol tampoc hi seré. Estaré ben lluny, a un lloc que t'hagués agradat veure; ho veuràs a través dels meus ulls, la meva mirada serà la teva.

Demà ja és avui... Felicitats, papa.

Comentaris

Gràcies Carme, per compartir les emocions i els sentiments. Això serà el que, al capdavall, ens salvarà de l'oblit, de l'absència...
Carme, les absències cadascú les viu d'una manera diferent.

Del comiat i el record no cal fer-ne ostentació pública: es duen al cor.
Martha! ha dit…
M'has fet posar els pels de punta. Jo vaig perdre elmeu millor amic, i tot i que no és el mateix.. sé el que es sent. no et preocupis si no pots ser present aquell dia, o quan sigui, tu hi penses, tu l'estimes, tu ssaps que sents... i segur que ell també ho sabia, i també ho saps. Animat maca.
I si, felicitats al teu pare.
Dani ha dit…
No crec que sigui ostentació pública, crec que és una necessitat de compartir certes emocions. És fantàstic ser capaç de fer-nos partícips dels teus sentiments.

T'entenc profundament. Fa poc més d'un mes, la meva parella hagués fet 32 anys, i en dates així, m'agrada compartir el que sento. No m'agrada quedar-m'ho per mi. Felicitats per la capacitat d'obrir el teu cor, Carme.
Unknown ha dit…
No estic gens d'acord amb en vpamies. Fas bé i el què escrius és preciós! Si compartíssim més el què portem al cor, si fóssim capaços de ser més sincers, el món aniria molt millor.
Malka, potser no m'he explicat prou bé. Espero que la Carme ho hagi interpretat bé: em referia a què no cal anar a posar flors al cementiri a ningú, perquè el dol cadascú el pot viure d'una manera interior.

Era a l'ostentació dels cementiris i les flors dipositades damunt una pedra al que em referia.

A mi també m'agrada el que escriu la Carme i per això m'hi acosto tot sovint.

Lamento que ho hàgiu interpretat d'una altra manera.
Els del PiT ha dit…
Sigui com sigui, sempre és dur perdre gent estimada. Quan he llegit el comentari de l'amic Víctor també l'he interpretat malament, després ja ho he aclarit afortunadament. Estem tots amb el teu dolor, Carme, de ben segur.

(Està tot dit, no cal que diguis més al respecte, sóc conscient que arribo tard, però arribo)

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu