16 de juny 2008

Felicitats

El temps passa, les coses canvien, però en el fons, tot roman al seu lloc, tot segueix igual.

Demà hauries fet 65 anys.

No puc esciure, em falta l'aire, la mirada s'ennuvola.

M'hagués agradat venir-te a veure. Encara no ho he fet mai i quasi farà un any. Por? Recança? Dolor? No ho sé. Cada cop que passo prop d'aquella àrea de servei on em vaig aturar quan em van dir que no havia de córrer, que ja no hi eres, se m'encongeix el cor. Inconscientment, no puc deixar de sentir-me trista i petita, sense aquell pare que potser no va ser el millor del món, sense aquella mirada càlida i orgullosa, que és la que m'agrada recordar. Potser tinc por que el cor se m'encongeixi tant que no pugui aguantar el dolor. Potser no vull tornar-te a dir adéu. Potser és que aquell lloc no et representa. Però m'agradaria haver pogut venir demà. I no hi seré. No hi seré perquè no vaig ser capaç de canviar la data d'una reunió, que encara és més trist. I al juliol tampoc hi seré. Estaré ben lluny, a un lloc que t'hagués agradat veure; ho veuràs a través dels meus ulls, la meva mirada serà la teva.

Demà ja és avui... Felicitats, papa.

7 comentaris:

Príncep de les milotxes ha dit...

Gràcies Carme, per compartir les emocions i els sentiments. Això serà el que, al capdavall, ens salvarà de l'oblit, de l'absència...

vpamies ha dit...

Carme, les absències cadascú les viu d'una manera diferent.

Del comiat i el record no cal fer-ne ostentació pública: es duen al cor.

Martha! ha dit...

M'has fet posar els pels de punta. Jo vaig perdre elmeu millor amic, i tot i que no és el mateix.. sé el que es sent. no et preocupis si no pots ser present aquell dia, o quan sigui, tu hi penses, tu l'estimes, tu ssaps que sents... i segur que ell també ho sabia, i també ho saps. Animat maca.
I si, felicitats al teu pare.

Dani ha dit...

No crec que sigui ostentació pública, crec que és una necessitat de compartir certes emocions. És fantàstic ser capaç de fer-nos partícips dels teus sentiments.

T'entenc profundament. Fa poc més d'un mes, la meva parella hagués fet 32 anys, i en dates així, m'agrada compartir el que sento. No m'agrada quedar-m'ho per mi. Felicitats per la capacitat d'obrir el teu cor, Carme.

Malka ha dit...

No estic gens d'acord amb en vpamies. Fas bé i el què escrius és preciós! Si compartíssim més el què portem al cor, si fóssim capaços de ser més sincers, el món aniria molt millor.

vpamies ha dit...

Malka, potser no m'he explicat prou bé. Espero que la Carme ho hagi interpretat bé: em referia a què no cal anar a posar flors al cementiri a ningú, perquè el dol cadascú el pot viure d'una manera interior.

Era a l'ostentació dels cementiris i les flors dipositades damunt una pedra al que em referia.

A mi també m'agrada el que escriu la Carme i per això m'hi acosto tot sovint.

Lamento que ho hàgiu interpretat d'una altra manera.

sergi m. ha dit...

Sigui com sigui, sempre és dur perdre gent estimada. Quan he llegit el comentari de l'amic Víctor també l'he interpretat malament, després ja ho he aclarit afortunadament. Estem tots amb el teu dolor, Carme, de ben segur.

(Està tot dit, no cal que diguis més al respecte, sóc conscient que arribo tard, però arribo)

comparteix amb...