Sota les pedres hi ha flors que encara no han nascut

Princesa "Jardín" del llibre
"Princesas. Olvidadas o desconocidas"

Sota les pedres hi ha flors que encara no han nascut.

Em diu el llibre de princeses. Senzillament preciós.

Sota les pedres del jardí hi ha tresors amagats.
Penso jo.
I observo la imatge de la Princesa Jardí amb el seu para-sol fet de flors, ales i fulles vermelles amagant-se dels ulls curiosos en el seu propi Jardí.

Jardins com laberints, com petites vides que recorrem sense rumb o amb el timó fixat en direcció a l'est. Laberints com vides que es resolen o es compliquen, o com fets il·lusoris que qui sap quan i com arribaran.

Nous dies carregats de nous enigmes i de la il·lusió de ser viscuts.
Noves entrades i sortides.
Nous somnis.
Noves realitats.

Feliç 2014!

Comentaris

Sergi ha dit…

Em sembla que se't presenta un 2014 ple d'emocions! Espero que en tot allò que no sigui l'amor sigui un bon any per tu. En terreny afectiu, no en tinc cap dubte!

31 de desembre del 2013, a les 13:51

Joana ha dit…

M'agrada estrenar i que estrenis... Bon ANY NOU!!!

1 de gener del 2014, a les 20:57

Entrades populars d'aquest blog

Contrastos

El grinyol de les portes inicia els jocs de la fam i l’insuportable cansament en un vespre plujós s’ocupa de trobar lloc en un rodalies ple a vessar. La cantarella de la meva companya es perd entre les llums d’una Barcelona nocturna. Un parell de llavis femenins, dolços i humits s’acomiaden entre masegades tendres i un noi massa jove per dur bigoti gira les darreres pàgines de “Guanyaràs una mar llisa”. El frec del paper, el suau cop al tancar-se i la nostàlgica mirada de qui mor en un món alternatiu ensordeixen el sotragueig i alleugereixen la desesperança de veure tres joves amics abduïts per pantalles brillants.

Colors

Tempesta

Seguia caminant amb aquelles raquetes improvitzades. La tempesta que acabava de caure havia arribat per sorpresa i ho havia deixat tot recobert d'una neu flonja. S'havia fet tard, la boira li enterbolia la vista i la nit començava a deixar-se veure en un horitzó proper. El sentit de l'orientació el guiava muntanya amunt. Si intentava tornar a la seva casa de poble, la lluna li cauria a sobre i els perills del bosc hibernat l'assatgerien per totes bandes. Així que decidí dirigir-se al refugi on aquell mateix matí havia portat les reserves de llenya seca i queviures. Va xiular lleugerament i amb molt de compte - no volia provocar una esllevissada amb els seus sons - esperant sentir les carícies de la Naïs de tornada. Era llesta ella, molt llesta, sabia que no havia de cridar estant a la muntanya. Patia, potser s'havia quedat mig enfonsada amb els seus peuets, potser... De sobte la sentí al costat, nerviosa, plena d'un neguit estrany. Mossegant-lo lleugerament de l...

entre somnis i realitats

Cercar en aquest blog