Passa al contingut principal

Ombres de la nit

"Un raig de llum" per Carme Fortià
20/05/2013 Tossa de Mar
(Ruta blava de Passejant amb femfotos)

Navegava en un mar infinit de tristor i pena, desbordada pel que sentia, atònita pel que no es creia que estava passant de veritat al seu voltant. Un rostre neutre que no expressava emocions, la fredor del qual semblava que pogués arribar a trencar qualsevol esperança de que les coses podrien arreglar-se i seguir com sempre. 
I ella no ho entenia. No entenia què ni com havia passat. No entenia com aquell sisè sentit li estava dient que hi havia quelcom amagat en les paraules innocents de qui parla sense adonar-se'n que està parlant més del compte, desvetllant secrets que fa molt de temps havia decidit enterrar. I ella sentia què li esperava si seguia estirant d'aquella intuïció, coneixia la resposta a la pregunta que es formulava al seu interior, i no volia, no volia fer-la una realitat, però finalment, la falsa il·lusió de que tot podien ser només imaginacions seves va poder més que la por a una veritat que trasbalsaria la seva vida.

Podria haver-li mentit, però la sinceritat era el bé més preuat que compartien, i ella sabia que ell no mentiria.

I formulà la pregunta.
I obtingué la resposta que ja coneixia.
I el seu món es trencà en milers de bocins. 

I els minuts següents es convertiren en una pel·lícula que avançava en càmera lenta. Incrèdula mirava la seva falta d'empatia i compassió, la fredor creixent quan ella esperava un dolor compartit, una abraçada que mitigués el seu neguit, una mirada de penediment, unes paraules de consol, un petit tronc on aferrar-se en el mar de tempesta creixent que amenaçava en endur-se tot el seu món.  

--------

Obre els ulls i sent l'escalfor del nòrdic abraçant la seva pell. El percep al seu costat, al petit dins seu dormint. El seu instint l'impulsa a abraçar-lo amb força mentre la comprensió que tot ha estat un somni, un malson, trenca el silenci de la nit i comença a sanglotar. 

- Shhht, ja està bonica, era un malson, què ha passat? Shhht, tranquil·la, ja ha passat, tornes a estar bé, aquí amb mi...

Arriben les paraules de consol plenes de la dolçor que tant havia necessitat minuts abans quan un somni ple de força trastocava la seva pau nocturna. I ella dubta, dubta si materialitzar els moments que acabava de viure, per la por que esdevinguessin algun dia realitat, per la por a veritats ocultes inexistents fossin algun dia presents... Encadenada encara pel dolor d'un malson, comença a desvetllar-se i torna a la foscor de la nit, poc a poc les llàgrimes deixen pas a les paraules d'uns moments viscuts plens de dolor, i ell l'abraça fort consolant-la, fent que retrobi la pau de nou en la seva escalfor... un raig de llum. 

Comentaris

Sergi ha dit…
Els somnis de vegada tenen una potència torbadora. Encara que sàpigues que la realitat és una altra, que només ha estat un malson, el neguit que et pot deixar és sorprenent. Aferra't a la realitat per no passar-ho malament.

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu