Salta al contingut principal

Emocions contingudes

Fa dies que hi penso, que em dóna voltes pel cap. Fa dies que em retrobo amb aquella ombra del passat que va néixer al 2007, un any de canvis, de trasbals emocionals on una part de mi va voler sobreviure a les inclemències d'aquells dies a través d'una bona dosis de creativitat.

Els motius són ben diferents però les emocions contingudes estan a flor de pell i aquella via d'escapament que formaven les paraules i el compartir-les amb altres persones anònimes i conegudes tornen a ser un present palpable. 

Fa dies que hi penso...
"recupera aquell vell quadern de bitàcola i omple'l dels pensaments més íntims, de les opinions més sinceres, de les veritats més personals". 
I aquí estic, donant-li un canvi d'imatge, recuperant aquell bloc perdut "entre somnis i realitats" ara que un somni esdevindrà una dolça realitat; tornant-li a donar vida, ara que una nova vida ens acompanyarà nits i dies; deixant un altre cop que les emocions contingudes en el carbonet d'un llapis i en els pensaments d'una ment que no para cobrin vida aquí i avui. 

Com si anunciés la nova temporada d'una sèrie televisiva, enceto de nou aquest racó cibernètic que un dia va donar esguard a tota una part de mi, que me n'alegro de no haver abandonat mai, perquè així, avui, un any i mig després, puc recuperar, com qui recupera la mirada de l'infant que un dia va ser. 

Racons de Sant Pol de Mar, 10/02/2013 per Carme Fortià

Comentaris

Sergi ha dit…
Encara que sembli mentida, alguna gent d'aquella que ens trobàvem aquell 2007 encara correm per aquí, i en una època que la catosfera va una mica de davallada, sempre és una bona notícia la promesa d'una tornada com la teva. Mantenir el blog ha estat per mi una necessitat, i entenc que sempre formarà part de nosaltres, que encara que no s'escrigui, sempre el tenim present per tot el que ha significat. Bentornada, espero que escriure et segueixi reportant tan bones sensacions com abans.
Carme Rosanas ha dit…
Ahir mateix, a causa d'un post d'en XeXu vaig viatjar pel meu blog fins al 2007. I et vaig trobar en aquells començaments compartits. Vaig recordar amb tendresa algunes de les coses que t'havien passat aquell any, una de les quals et donava molt de temps per ser aquí.

Ahir mateix vaig pensar una bona estona en tu.

Mentrestant algun dia t'he dibuixat una foto teva, que miro de tant en tant al Flickr.

No puc dir-te altra cosa, que ben tornada...
Carme Fortià ha dit…
Gràcies Xexu i Carme per la vostra benvinguda!!!! Espero anar-nos veient i retrobant-nos per aquestes contrades!
Barbollaire ha dit…
M'encanta retrobar-te.
Amb el temps he descobert tota la màgia i el saber que tens a la mirada i que, ens regales, en forma d'imatges.
Em fa gràcia pensar que, un dia, vaig ser capaç de recomanar-te una màquina de fer fotos...

Ara sé que, això, va ser circumstancial. Series capaç de crear bellesa amb qualsevol estri.
Tu ets l'exemple que, les fotos, les fa el fotògraf. La màquina sols ajuda.

Una bosseta de petons dolços
Una abraçada immensa
(i moltíssimes felicitats...!)
Carme Fortià ha dit…
Gràcies Barbollaire!!!
Les teves paraules m'emocionen i m'inspiren, igual que les teves imatges, ja ho saps, oi?

Entrades populars d'aquest blog

Contrastos

El grinyol de les portes inicia els jocs de la fam i l’insuportable cansament en un vespre plujós s’ocupa de trobar lloc en un rodalies ple a vessar. La cantarella de la meva companya es perd entre les llums d’una Barcelona nocturna. Un parell de llavis femenins, dolços i humits s’acomiaden entre masegades tendres i un noi massa jove per dur bigoti gira les darreres pàgines de “Guanyaràs una mar llisa”. El frec del paper, el suau cop al tancar-se i la nostàlgica mirada de qui mor en un món alternatiu ensordeixen el sotragueig i alleugereixen la desesperança de veure tres joves amics abduïts per pantalles brillants.

Colors

Tempesta

Seguia caminant amb aquelles raquetes improvitzades. La tempesta que acabava de caure havia arribat per sorpresa i ho havia deixat tot recobert d'una neu flonja. S'havia fet tard, la boira li enterbolia la vista i la nit començava a deixar-se veure en un horitzó proper. El sentit de l'orientació el guiava muntanya amunt. Si intentava tornar a la seva casa de poble, la lluna li cauria a sobre i els perills del bosc hibernat l'assatgerien per totes bandes. Així que decidí dirigir-se al refugi on aquell mateix matí havia portat les reserves de llenya seca i queviures. Va xiular lleugerament i amb molt de compte - no volia provocar una esllevissada amb els seus sons - esperant sentir les carícies de la Naïs de tornada. Era llesta ella, molt llesta, sabia que no havia de cridar estant a la muntanya. Patia, potser s'havia quedat mig enfonsada amb els seus peuets, potser... De sobte la sentí al costat, nerviosa, plena d'un neguit estrany. Mossegant-lo lleugerament de l...