Tres quarts i cinc de sis

És l'hora que marca el rellote.
Me'l miro pensant si és un somni, però la picor als ulls i la olor fumejant al cafè acabat de fer em porten a sentir el tic tac de les seves agulles.
29 de juliol, la vida torna al que hauria de ser la seva quotidianeitat, el dia a dia. Però què voleu que us digui, ja enyoro la llibertat d'aixecar-se i decidir què faràs, sentir la mare (que també està de vacances fins d'aquí ben poc) que trasteja a la cuina o al menjador, com quan érem petits, ajudar al petit - no tan petit - a fer els deures i enfadar-m'hi quan no aplica les normes que repassa, quan no s'hi fixa, quan es despista posa la quarta i segueix "a pinyó fixe" que dèiem abans.
Miro el rellotge de nou i avança implacablement. Alguna cosa em diu que m'aixequi de la cadira, m'acabi el cafè i surti a buscar el tren. Però alguna veu perduda dins meu però amb molta força em demana canvis a crits. Canvis d'actitud, canvis de vida, hi ha tantes coses que ens perdem en el dia a dia... L'engrenatge comença a funcionar, qui sap què passarà demà?

Comentaris

Jobove - Reus ha dit…

donant una ullada el teu blog
una abraçada des de Reus

29 de juliol del 2010, a les 11:35

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Més informació

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Més informació

L'ancià

Durant dos mesos seguí la mateixa ruta. L'hàbit l'alliberava de les pors interiors que cada albada la perseguien com monstres afamats, preparats per devorar-la a ella i a totes les seves il·lusions i esperances de futur. A les sis i dinous minuts entrava en un tren a mig omplir, a la segona porta del primer vagó. Seia en aquelles butaques grises de plàstic dur, a contramarxa, al costat de la finestra i a prop d'un grup de dones que parlaven massa alegrament per no haver-se fet ni de dia. Treia de la seva bossa els cascs manllevats de la seva ex-parella i començava a escoltar la llista de reproducció de Dark City. Tancava els ulls i l'eco exasperant de les veus de les quatre dones es difuminava amb un tecno lúgubre que donava continuïtat als malsons de la nit. Trenta-vuit minuts després el tren començava a buidar-se i tots els humans semblaven estar a punt de batre's en duel per veure qui seria el primer en baixar del vell i brut vagó. Ella esperava dos minuts i cat

Més informació

entre somnis i realitats

Cercar en aquest blog