23 d’agost 2009

la primera flor

si tant sols pogués copsar la seva essència en unes paraules...

havia sentit que perfumava el jardí i les estances on deixessis caure els seus pètals blancs, però fins avui no havia sentit mai el dolç i fresc aroma de la petita joia que la mare em va regalar.

i em sembla que la sento tararejar aquella cançó que cantava quan era menuda ...dos gardenias para tí... mirant a l'infinit i somiant amb el rostre del seu amant ja perdut.

i segueixo buscant l'aroma dels seus pètals, desitjant que se m'enduguin al seu regne d'inocència i blancor silenciada, on només les notes de la seva fragància ballen amb els somnis retrobats...

18 d’agost 2009

l'hortet

Era ell qui hi va posar més interès des dels primers moments. Farem uns calaixos, deixarem una distància per passar entre ells per regar, treure les males herbes i recollir els primers fruits, hi posarem terra de la bona, farem un rec automàtic de gota a gota, i un no parar de paraules i bones intencions.

Ella només hi veia tota la feina que quedava per fer encara. Treballaven intensament cada dia, arribaven tard a casa, i tenien diferents fronts oberts: el tros on hi hauria d'anar una piscina d'estiu, les herbes i plantes que creixien selvàtiques al costat de la reixa que els separava del veí, el racó de les plantes aromàtiques i l'hortet que ell s'havia posat al cap de fer. No sabia d'on treurien el temps, no.

Però la seva persistència l'animava. Arribava a casa i començava a clavar quatre claus per fer els calaixos. Ella plantava les aromàtiques en els testos nous, brindant-los tot l'amor que tenia. Un diumenge anaren a mercat i compraren uns planters. El següent dilluns, després de la feina, ell buscava informació en les noves tecnologies de la distància en què havia de plantar els enciams i les tomateres. Ja que no disposava de la saviesa popular transmesa de pares a fills, la cercava en les avantatges dels nous temps.

Un mes més tard ella estimava aquell hort, el regava i hi treia les males herbes, de la mà del seu company. Somreia entussiasmada al veure com creixia el que creia el primer carbassó i observava marevallada com les bledes creixien i creixien. Els cogombres encara no sortien, però la seva planta treia els braços tot enfilant-se ben amunt, les tomateres creixien poc a poc, potser encara veurien alguna flor tardana treient el cap.


Pebrots del padró

Enciams sota el sol de l'agost

Bledes

el primer carbassó?

Cogombre que t'enfiles cap al cel

Carbassons que naixareu

Col-i-flor

Llimones

Els Bitxus del jardí

Menta fresca

16 d’agost 2009

tard o d'hora tot s'acaba

Arriba el moment en que les coses han de tornar a la normalitat. Valores les tres últimes setmanes i penses que segurament han estat de les millors de tot l'any. La tranquil·litat de la llar, la família, la casa, el jardí, els animals, les excursions, les tardes a la fresca, les remullades a la petita piscina omplerta d'aigua a última hora, l'hortet que va creixent, les hores (poques però existents) dedicades a l'anglès, les vesprades de jocs entre amics, les cortines acabades d'instal·lar, una sortida a València - velles amistats que et reclamen -, aigües feréstegues de les gorgues i tranquil·les dels parcs aquàtics, concerts de festes majors que sentim des de la llunyania...
Però s'hauran de tornar a programar els despertadors, a congelar entrepans i preparar les carmanyoles, a llevarse quan despunta l'alba per agafar el transport públic fins la ciutat comptal, a entrar en despatxos sombrívols, lluny de l'aire pur que es respira a l'ombra del jardí.

Petits parèntesis que serveixen per valorar realment la vida que tens. La gent que t'envolta. I saber escollir on volcar els teus somriures.

Allunyo els fantasmes dels dies que seguiran, m'aixeco i vaig a regar l'hortet. Tresor dels tresors en els que dedircar-hi cinc minuts és recollir un tros de felicitat.

14 d’agost 2009

D'excursió per l'Alta Garrotxa


video

Feia temps que el meu germà m'ho deia. Agafem en Hiro i veniu amb en David i en Joel, que segur que gaudiran de l'excursió i del bany a les gorgues de la Riera de Sant Aniol. I així va ser. Dit i fet. Ens vam llevar d'hora per evitar el calor del migdia, calor que finalment vam ofegar sota les fredes aigües de rieres de muntanya (aigües per mi gelades, tot i estar en ple agost). Agafem el cotxe i fem la primera parada a Girona, recollim en Carles i en Hiro i tornem a la carretera fins a Sadernes. Carreguem les bosses a l'esquena i comencem a caminar... Us recomano la ruta!!! De Sadernes a Sant Aniol d'Aguja i acabant al Salt del Brull.

13 d’agost 2009

El turó de Can Volart

Enfilo camins amunt, deixant-me conduir per l'aire fresc que encara corre. És d'hora i són pocs els que en un mes d'agost treuen el cap del llit per saludar el dia que s'aixeca. No sé qui porta a qui, si jo al gos o ell a mi.

Arribo fins el trencall de la Masia de Can Volart, a Cànoves mateix, i decideixo seguir per altres camins encara inexplorats. Ens creuem amb dos gossos més que treuen al seu amo i dos bons dies volen per una atmòsfera tranquil·la i serena.

Una altra volta he deixat el mapa a casa, sobre la taula de l'estudi, on només ensenyerà els camins a les mosques pesades que entorpeixen el silenci. Decideixo seguir pujtant amunt, potser arribaré a fer un dels petits cims que observem cada tarda al tornar a casa. Volta amunt, volta avall i arribo finalment a un caminet pla que creua el que sembla el turó de Can Volart i torna a baixar.

Fa una estona que passegem i hem de despertar els de casa. Un altre dia seguiré el camí, carregada amb una bona cantimplora (d'aquestes modernes amb el nom de l'aigua incorporat) i uns quants fruits secs, per recuperar energies.



comparteix amb...