Passa al contingut principal

Mama (ana ahabak)



Mama (ana ahabak) de Christina Stürmer.

Guerres innecessàries, rostres d'infants convertits en fantasmes d'una vida que els ha deixat les armes a les mans.

Mama, sag mir was du meinst.
Sag mir warum es hier so dunkel ist.
Mama, sag warum du weinst,
Ich weiß nicht warum du traurig bist.
Sind das Sternschnuppen da oben?
Was ist dort vorbei geflogen?
Warum friere ich so sehr?
Warum dein Herz so schnell?
Wieso wird es dort hinten hell?
Wo kommt dieser Donner her?

Mama, ana ahabak!
Mama, ich liebe dich!
Mama ana ahabak!
Komm doch und beschütze mich!

Mama wohin soll`n wir geh`n?
Ich will nachhause, es ist schon so spät!
Mama, warum niederknien?
Was sagst du? Ist das nicht ein Gebet?
Zieh` nicht so an meiner Hand!
Wieso drückst du mich an die Wand?
Und warum geh`n die Lichter aus?
Ich kann kaum noch etwas seh`n,
Sag, wieso müssen wir hier stehen?
Warum gehen wir nicht nach Haus`?

Mama, ana ahabak!
Mama, ich liebe dich!
Mama ana ahabak!
Komm doch und beschütze mich!

Mama, ana ahabak!
Ich seh` die Sterne nicht!
Ich sehe nur dein Gesicht!

Kannst du mir sagen, wo wir sind?
Wo laufen diese Leute hin?
Sag mir, ist unser Weg noch weit?

Warum sagst du denn nichts mehr?
Wieso sind deine Augen leer?
Sag, bin ich schuld?
Es tut mir leid!

Mama, ana ahabak!
Mama, ich liebe dich!
Mama ana ahabak!
Komm doch und beschütze mich!

Mama, ana ahabak! (Mama, ana ahabak!)
Denn wenn die Nacht anbricht; (wenn die Nacht anbricht)
Mama, ana ahabak! (Mama, ana habak!)
Sehe ich die Sterne nicht!
Ich sehe nur dein Gesicht! (Nur dein Gesicht)
Verlass mich bitte nicht!

Comentaris

-- ha dit…
dew mew... això si que es no entendre res!!!..... :)
Marali ha dit…
Jo tampoc entenc res de la lletre, és alemany oi? ara la canço és molt maca i crec que molt trista.

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a...

La sirena i el trapezista

L'illa de gel i foc, en diuen alguns, l'illa de lava, neu i fred glaciar. Desèrtica tret de les comptades ciutats on els humans s'aventuren a habitar, tot i la perillositat amenaçadora de plaques tectòniques que periòdicament fan remoure els pilars dels seus somnis. Excursionistes i esportistes amants dels racons inhòspits cerquen en les rutes per aquells indrets de dies curts i nits eternes, o nits curtes i dies eterns, un espai on trobar la màgia vital que encendrà l'espurna de les seves vides. Recorren carreteres buides que serpentegen pels espais desèrtics i glaçats, on un circ ambulant ha trobat una llar pel seu espectacle més tendrament macabre... Els pallassos anuncien davant de dos alpinistes italians el seu millor número de l'hivern nocturn: una sirena expulsada del mar que lluny de mutar la seva cua en dues cames que li permetin caminar i enamorar aquells ulls mediterranis, aleteja fortament sota el gel, esperant inútilment trobar una escletxa en la pista ...

Contrastos

El grinyol de les portes inicia els jocs de la fam i l’insuportable cansament en un vespre plujós s’ocupa de trobar lloc en un rodalies ple a vessar. La cantarella de la meva companya es perd entre les llums d’una Barcelona nocturna. Un parell de llavis femenins, dolços i humits s’acomiaden entre masegades tendres i un noi massa jove per dur bigoti gira les darreres pàgines de “Guanyaràs una mar llisa”. El frec del paper, el suau cop al tancar-se i la nostàlgica mirada de qui mor en un món alternatiu ensordeixen el sotragueig i alleugereixen la desesperança de veure tres joves amics abduïts per pantalles brillants.