Passa al contingut principal

Una mirada que es perd i un somriure agraït

Dilluns a la tarda va anar a les classes de tai-xí. L'estòmac es rebel·lava i començava a llençar crits de guerra. Decidí anar-se'n a comprar alguna cosa per calmar aquella impacient ànsia que creixia dins seu. A la botiga del poble no hi havia massa alternatives i la consciència no li deixava agafar una pasta, així que convertí aquells avorrits iogurts desnatats de llimona en un pastís imaginat, que refrescava el seu jove cos, foragitant la xafogor durants uns moments.

Uns estiraments, llum tènue, música nova que una companya havia dut. I un altre cop aquella postura, dreta i mig-asseguda a la vegada, "l'arbre" li deia el professor. Els ulls clucs, la respiració profunda, els braços lleugerament alçats, les cuixes en tensió, el pes centrat, l'esquena recta, i els pensaments sobrevolant un present en que el més important era la consciència del propi jo.

I va ser llavors quan el va tornar a veure assegut en aquell llit, quiet i inmòvil. El dolor que ella sentia a les espatlles, de la tensió acumulada durant el dia, la inmovilitat dels seus membres, eren per ell la seva presó. No hi podia viure més en un cos com aquell, necessitava fugir, renéixer, tornar a sentir la llibertat dels moviments tímids, com si fos un nadó que aprèn a caminar. I potser per això, quan ella va tornar a veure el seu cos inert, fred, ja no l'hi va reconèixer, "ja no és ell", recorda que va pensar. I era cert, ja no era ell. Ell havia marxat , abandonant una presó que ja no li pertanyia.

Gràcies, gràcies a tots pels comentaris que m'heu deixat avui. I per vosaltres i per tot aquell que es passi per casa avui, una cançò que m'ha fet abandonar la mirada a la deriva i somriure tímidament.

Damien Rice: "The Blower's Daughter"


Comentaris

Anònim ha dit…
...i estic davant l'ordinador, cercant informaci� de Merc� Rodoreda, quan de sobte apareix la imatge d'una noia que vaig con�ixer a Girona, ara fa un bon feix d'anys. Recordo que era una �poca una mica dif�cil per mi. Els divuit anys, ja se sap... Ella, aquesta noia de la imatge, potser sense saber-ho, em va ajudar a tirar endavant.
Abandono per uns moments la recerca de dades biogr�fiques de l'escriptora barcelonina, i navego pel bloc d'aquesta antiga amiga. Conec un poc de la seva vida actual. Moltes fotografies... Moltes hist�ries...
�s la primera vegada que m'endinsso en un bloc. �s cosa sabuda, l'internet no va ser creat per mi.
M'alegra haver sabut de tu, Carme.
Una abra�ada.
Anònim ha dit…
(te'l torno a enviar perquè em sembla que s'ha desat amb errors.)

...i estic davant l'ordinador, cercant informació de Mercè Rodoreda, quan de sobte apareix la imatge d'una noia que vaig conèixer a Girona, ara fa un bon feix d'anys. Recordo que era una època una mica difícil per mi. Els divuit anys, ja se sap... Ella, aquesta noia de la imatge, potser sense saber-ho, em va ajudar a tirar endavant.
Abandono per uns moments la recerca de dades biogràfiques de l'escriptora barcelonina, i navego pel bloc d'aquesta antiga amiga. Conec un poc de la seva vida actual. Moltes fotografies... Moltes històries...
És la primera vegada que m'endinsso en un bloc. És cosa sabuda, l'internet no va ser creat per mi.
M'alegra haver sabut de tu, Carme.
Una abraçada.
Llàtzer

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu