Passa al contingut principal

Espectacles

Avui el dia s'aixeca mandrós. No s'ha rentat la cara i amb els ulls clucs camina a les palpentes, sense poder decidir-se entre tornar-se'n al seu jaç o alçar-se amb totes les seves forces.

Ahir al sortir de casa l'espectacle que se succeïa era magnífic. Volia aturar la seva vida deu minuts, apagar el motor, arraconar-se i contemplar les imatges d'un dia que es desvetllava somrien davant seu. Els núvols, la llum, els colors del matí, els camps, els camins, el cel, la seva mirada; tot era especial, tot s'omplia de la màgia de la rosada.

Ahir al tornar a casa contemplava la lluita entre l'obscuritat i els quatre llums del capvespre. Avançava cap a la tormenta dins d'un raig de llum. L'aire fresc colpejava suaument el seu rostre, espantant la xafogor acumulada al llarg del dia, foragitant el mal de cap.

Un dia s'aturarà. Deixarà que la seva vida passi de llarg, que les obligacions s'esperin i que els minuts s'escolin en un racó d'aquests miratges, per gaudir dels espectacles que la natura li brinda i deixar enrere les rutines.

Comentaris

Poeta per un dia ha dit…
... aturar-se i mirar el cel és una de les activitats més recomanades dins i fora de la jornada laboral.... sovint l'especacles que allà es representa és notablement més bell del que hauríem imaginat mai...

Petonets!
robelfu ha dit…
Puguer aturar-se mentre el món giri
mentre siguem part del joc,
mentre el rei no sacrifiqui al peon
per una vida que ja no és vida
per un temps incert i correcte
per un somriure.
Un petonàs
Joana ha dit…
I tant que val la pena aturar-se i deixar passar el temps, només amb els ulls escrutant, el cos atent,i tots els sentits desperts...
Molt maca aquesta reflexió!
salutacions...Passa't per casa!
AGUARELIX ha dit…
Hola, Carme, passo per la recomanació de la Joana... M'agrada el que dius, llegint-ho acompleixo el desig de viure al Vallès o en algun punt a una certa distància de la capital, on passo els dies i on els espectacles --d'aquesta mena, en tot cas-- són més difícils de trobar ;) A reveure!
La Martona ha dit…
Potser no es podia aturar perquè, des de dins el cotxe, era part de l'espectacle...

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu