Passa al contingut principal

I tu, què vols ser de gran?

I tu? Quin futur t’imagines? Què t’agradaria estar fent d’aquí 10 anys?

Doncs... doncs, havia pensat en... Bé, de fet, m’agrada el que faig ara, viure on visc i la feina; aprenc coses noves, és interessant, té les seves parts positives i negatives, com tot.

Però no li havia preguntat si li agradava el que feia, si no què es el que volia fer. Si pogués dibuixar la seva vida d’aquí deu anys, què hi hauria? On seria? Què faria?

De sobte, les paraules que ressonaven pel seu propi eco li sonaren buides; només eren un grapat de vocals i consonants, amb forma però sense cap mena de sentit.

Però si fos per tu, podries fer qualsevol cosa i de ben segur que aconseguiries entusiasmar-te i trobaries qualsevol motiu perquè t’agradés. Però no és això el que et preguntava aquella tarda.

I sentia el mateix pànic - no, pànic potser no era la paraula encertada - era aquella mateixa sensació que tantes persones senten davant d’un full en blanc, un full que no saben com omplir. De sobte, no sabia com volia omplir la seva vida. Coneixia l’escenari, el rostre dels seus protagonistes principals els tenia tatuats a l’ànima, sabia com volia que anés part de la trama, si bé encara no havia escrit el guió. Però li faltava un element important, que potser per l’instint de supervivència mai s’havia arribat a plantejar, sempre s’havia guiat per la necessitat material i imperant de sobreviure i havia buscat aquells ports on fer parada, sense buscar quin era el seu destí. Havia imaginat destins en móns que ara li resultaven llunyans, que ja no eren ports on volia parar... Però i ara? Ja feia molt de temps que havia abandonat els somnis infantils.

I aquella pregunta que fan tots els mestres, tots els pares: i tu, què vols ser de gran? Apareixia de nou davant seu, picant a la porta insistentment. Però no sabia què dir. Per primer cop en molt de temps s’havia quedat sense paraules. Si fos lliure de decidir, si pugués aconseguir el que vulgués, què voldria ser? Torna a somiar, es deia. Però la monotonia es menja els somnis. Elimina la monotonia. Però l’estrés amaga el temps sota les pedres. Tanca’l amb pany i clau. Però...Però què? Oblida les excuses i mira’t al mirall.

Què vols ser de gran?


Silenci.

Potser encara no és el moment.

Comentaris

Encantador i real comm la vida mateixa.
Gràcies
Encantador. I real com la vida mateixa.
Escapar del temps ha dit…
Sovint, davant un full en blanc, per bolígrafs, llapissos i eines que tinguem per dibuixar, ens costa fer el primer esbós, el primer pas per encaminar el blanc cap a algun tipus de forma. I pot portar-nos llargues estones i mals de caps fer la primera línia, però un cop començat, un cop encaminat, cada vegada costa menys retocar l'esbós per fer-lo més i més bonic.

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

L'ancià

Durant dos mesos seguí la mateixa ruta. L'hàbit l'alliberava de les pors interiors que cada albada la perseguien com monstres afamats, preparats per devorar-la a ella i a totes les seves il·lusions i esperances de futur.  A les sis i dinous minuts entrava en un tren a mig omplir, a la segona porta del primer vagó. Seia en aquelles butaques grises de plàstic dur, a contramarxa, al costat de la finestra i a prop d'un grup de dones que parlaven massa alegrament per no haver-se fet ni de dia. Treia de la seva bossa els cascs manllevats de la seva ex-parella i començava a escoltar la llista de reproducció de Dark City. Tancava els ulls i l'eco exasperant de les veus de les quatre dones es difuminava amb un tecno lúgubre que donava continuïtat als malsons de la nit. Trenta-vuit minuts després el tren començava a buidar-se i tots els humans semblaven estar a punt de batre's en duel per veure qui seria el primer en baixar del vell i brut vagó. Ella esperava dos minuts i cat