07 de gener 2010

un cos inert

Alguna cosa la va empényer a mirar per la finestra. La nit es menjava la pluja que queia, els arbres despullats es confonien amb les ombres, ja podia sentir la fred glaçar el paisatge. Rere una corva veié unes llums i unes persones de jaquetes llampants dretes, un cotxe amb sirenes i a terra, entre les vies, un cos inert, tapat per una manta que foragitava les mirades dels curiosos i que semblava voler donar-li l'última escalfor.
Va tancar els ulls i una llàgrima rodolà pel seu rostre.
Semblava que tornava a sentir la veu freda del conductor que anunciava letalment "retrasos de entre 20 y 30 minutos debido a un arroyamiento, los trenes circularán por una única vía". Tothom trucava a casa seva per avisar del retard, però ningú semblava comprendre què havia succeït. Un "arroyamiento", un cos jeia inert, sense vida, entre les vies del tren, en una nit freda, en els dies en què les famílies passejaven pels carrers engalanats de Nadal. Algú, una persona, havia decidit posar fi a la seva vida davant de les llums cegadores d'un tren, després d'un revolt solitari en un indret amagat, entre dues estacions que potser van arribar a significar alguna cosa per ella.
I va sentir una tristesa exasperant. Qui s'amagava rera aquella tristesa, rera aquella buidor que l'havia conduït fins allà? Quina era la seva història? Per què?

Va arribar a casa i va abraçar la seva felicitat. El seu gran tresor l'esperava amb el sopar fet i el millor dels somriures. Ella se'l mirava recordant la llàgrima que havia rodolat per la seva galta, sentint-se afortunada per tot allò del que gaudia cada dia. Petites dosis de felicitat.


2 comentaris:

Joana ha dit...

Petites dosis que a vegades no veiem o no ens adonem que tenim a prop!
Bon Any Carme!!!!

Tuko ha dit...

He trobat el teu blog per atzar, només dir-te que el teu relat m'ha agradat.

comparteix amb...