Passa al contingut principal

Estones robades

Hi ha dies en què necessites organitzar la meva vida. Posar-hi ordre.
Hi ha dies en què llençaries tots els guions escrits i els cremaries, deixant que les cendres voleiessin pels cels preconcebuts.
Hi ha dies en què les bones intencions empetiteixen davant dels esdeveniments i és només quan arriba la nit que penses: posa-hi un punt i final. El dia s'acaba, la nit és només teva.
Hi ha dies en què escoltes una cançò a la ràdio i et comença a captivar. La tornes a escoltar i la melodia t'abraça tendrament. De sobte les paraules t'arriben i t'enamoren, sense saber ben bé per què.
Hi ha dies en què perquè sí et poses a plorar o a riure histèricament o a escoltar-te de lluny com si el que dius res tingués a veure amb tu mateixa.
Hi ha dies en què la felicitat et sembla un conte de fades i altres en què creus viure en el millor conte mai imaginat.
Hi ha dies en què no saps perquè fas el que fas i d'altres en què defensaries a capa i espasa els teus fets.
Hi ha dies en què senzillament et deixes portar, les hores passen i la música se t'endu a altres móns. Música...

Por la mar chica del puerto, de Mayte Martin. Realment marevellosa, tant lletra com música...

Por la mar chica del puerto andan buscando los buzos la llave de mis recuerdos. Se le ha borrado a la arena la huella del pie descalzo, pero le queda la pena que eso no puede borrarlo. Por la mar chica del puerto el agua que era antes clara se está cansando de serlo, a la sombra de una barca me quiero tumbar un día y echarme todo a la espalda y soñar con la alegría.
Por la mar chica del puerto andan buscando los buzos la llave de mis recuerdos. Se le ha borrado a la arena la huella del pie descalzo, pero le queda la pena que eso no puede borrarlo.
Por la mar chica del puerto el agua se queda triste por mi naufragio por dentro.

Etiquetes

Labels:

Comentaris

David Montilla ha dit…
La lletra m'agrada, la música també però la forma de cantar trenca tot l'encant que podria tindre. %&%"$·?¿?? (Censura de l'autora que la tinc a darrera meu, mirant per sobre de l'espatlla).
26 de gener del 2010, a les 20:42
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a...
3 comentaris
Read more »

Posa un gos a la teva vida, que les pors paguen els riures!

Les anècdotes de les pors més sentides omplen avui les pantalles. És el dia de desfogar-se posant llum als temors més profunds que tenen un final inesperat. Una reunió de traspàs d'informació laboral que acaba sent un punt de trobada necessari. La Júlia, dins la seva aparença de ferma seguretat, serietat, independència i autoestima, de cop desconnecta lleugerament d'una llarga i afable explicació (irònicament parlant) i una ombra altera la seva mirada. Crec que estic a punt de ser testimoni auricular d'un assassinat,  xiuxiueja, les parets de paper de fumar em transmeten la impaciència de dos familiars que semblen enemics jurats. Al principi pensava que potser els havien entrat a robar, però amb els dies de viure aquí, he vist que no, que ells són els lladres de la tranquil·litat i el bon viure del veïnat, escampant als quatre vents les seves penes i matant-se a través dels ganivets afilats d'un llenguatge ben bé vulgar, per dir-ho d'alguna manera. La Gabriela entra...
Publica un comentari a l'entrada
Read more »

La sirena i el trapezista

L'illa de gel i foc, en diuen alguns, l'illa de lava, neu i fred glaciar. Desèrtica tret de les comptades ciutats on els humans s'aventuren a habitar, tot i la perillositat amenaçadora de plaques tectòniques que periòdicament fan remoure els pilars dels seus somnis. Excursionistes i esportistes amants dels racons inhòspits cerquen en les rutes per aquells indrets de dies curts i nits eternes, o nits curtes i dies eterns, un espai on trobar la màgia vital que encendrà l'espurna de les seves vides. Recorren carreteres buides que serpentegen pels espais desèrtics i glaçats, on un circ ambulant ha trobat una llar pel seu espectacle més tendrament macabre... Els pallassos anuncien davant de dos alpinistes italians el seu millor número de l'hivern nocturn: una sirena expulsada del mar que lluny de mutar la seva cua en dues cames que li permetin caminar i enamorar aquells ulls mediterranis, aleteja fortament sota el gel, esperant inútilment trobar una escletxa en la pista ...
Publica un comentari a l'entrada
Read more »