Passa al contingut principal

El joc dels absurds i "los parientes pobres"

Una bona tarda un bon amic li va dir: "somos los parientes pobres, nos quieren igual pero somos así, la situación es la que es y dicen que nada se puede hacer, nos hablan, nos animan, pero no pueden ni quieren cambiar nuestra situación, es el orden social establecido y así no hay quién lo desestablezca".

Era el dia dels jocs dels absurds. Cada segon i cada paraula l'anava tornant més esperpèntic i semblava impossible que les bestieses dites i fetes per alguns fossin encara més absurdes. Excepte aquella gran veritat, la dels parents pobres.

I de sobte tot començava a dibuixar-se davant seu, tot cobrava una forma única amb diferents tonalitats de colors que formaven les imatges d'una pel·lícula antiga, que li recordava somnis passats i les facetes dels protagonistes que ja havia oblidat. Es veia davant del taulell d'escacs, amb ànims per crear una bona jugada que deixés fora de joc als que establien el seu petit ordre mundial.

Volia posar fi a aquell joc dels absurds i canviar l'ordre establert, per ella, pels seus.

"Porque como en todos los parientes pobres hay quién se regodea en su pocilga y aprende a pedir sin dar nada a cambio, aprende a llorar y a mamar de quién se le acerque, convirtiéndose en el más vil parásito. Pero también hay aquellos parientes que aprenden que para sobrevivir hay que adaptarse y que para vivir hay que luchar. Con lo que luchan por ellos y por los suyos, para salir de pobres. Además hay quiénes también sueñan con romper el orden establecido y éstos son tildados de ilusos utópicos; pero, ¿sabes?, yo creo en la utopia, por si misma y porque es el motivo por el cual seguir andando cada día".

I finalment va decidir on apostaria. Convençuda o no, els seus companys de viatge eren inigualables, havia vist que seguia tenint feina pendent i que fugir de les absurditats no era cap opció. Així doncs seguiria lluitant per la seva utopia particular i perquè el que realment l'omplia era el sentiment de pertinença, de grup, de creixement, de dependència i d'independència a la vegada. Però potser aquest cop esgrimiria una estratègia, lluny de la burocràcia i l'ordre social establert. Per més petits que fossin, eren unes peces intermitges que formaven part d'un engranatge i d'elles que tot funcionés d'una o d'una altra manera. D'ells depenia posar els límits, marcar la caducitat, sentir-se realment els protagonistes de les seves vides i deixar de ser unes ombres que divaguen en la foscor.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu