26 de juny 2010

ràbia...

Sento ràbia... ràbia que es desborda sense fre
Importència barrejada amb el sabor amargant de la culpa
Pena i tristesa

Ahir vaig tornar de la feina. Alguna cosa em deia que no tot era el normal. Digues-li sisè sentit o bé culpabilitat que afloreix per deixar el cotxe passar dues nits a un pàrquing de l'estació. I la sorpresa va ser l'esperada. Un vidre més trencat, però aquest cop no és el del cotxe del costat sinó que és el meu seient el que està inundat per vidres esbocinats.
Tots els papers per terra i un buit allà on la música donava vida a hores de conducció.
Tres quarts d'hora a la nova comissiaria de Cardedeu, amb agents amables i enfeinats entre els delictes (petits i grans) que atormenten la ciutat. Quantes persones com jo deuen anar-hi a la setmana? Passa a tota la ciutat, em diu amablement.
I ara queden els vidres al terra. El cotxe a dins del jardí, esperant que me l'endugui. L'assegurança, freda inamovible i impassible, es queda amb el que un dia es va escriure al contracte... no és radiocassette de sèrie i no queda cobert. Adéu a la música, hola a la ràbia, impotència, culpa, pena i tristesa.

El vidre nou haurà d'esperar-se al dilluns. Per sort queda amabilitat en aquest món, i el noi del taller em treu algun somriure.

comparteix amb...