Pluja i boira

De sobte la pluja torna a ser present dia rera dia. Es barreja amb la boira que envaeix els carrers del poble i una llum tènue de fanals taronjosos banyen els bassals del jardí. La fred s'escola entre els arbres, provinent de la neu intrusa que cubreix el Montseny en un mes de maig curiós.
La crisis persisteix, econòmica i personal. M'endinso en remolins de feina i feina, laboral, estudiantil, casolana, social,... I si no fos pel calendari que marca els dies passar, diria que encara estem a ple hivern... i que les manetes del rellotge s'han congelat. Però el tic-tac esgotador em recorda la voràgine del dia a dia.
Un somriure cau. El recullo i el llanço al món. Potser algú me'l retorni.
Esperançada, resisteixo en el combat de la vida. D'aquí poc, el boxejador deixarà els guants i restringirà els seus propis espectacles.

Comentaris

Barbollaire ha dit…

he trobat un somriure entremaliat fent-me pessigolles i llengotes...

m'ha dit que viu per aquí, mentre es posava a jugar amb una bosseta plena d'abraçades immenses i petons de tots colors.

Com veig que s'ha fet tant amics que no hi ha qui els separi, t'ho deixo tot: somriure, abraçades i petons.

:¬)****

4 de maig del 2010, a les 23:35

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a...

La sirena i el trapezista

L'illa de gel i foc, en diuen alguns, l'illa de lava, neu i fred glaciar. Desèrtica tret de les comptades ciutats on els humans s'aventuren a habitar, tot i la perillositat amenaçadora de plaques tectòniques que periòdicament fan remoure els pilars dels seus somnis. Excursionistes i esportistes amants dels racons inhòspits cerquen en les rutes per aquells indrets de dies curts i nits eternes, o nits curtes i dies eterns, un espai on trobar la màgia vital que encendrà l'espurna de les seves vides. Recorren carreteres buides que serpentegen pels espais desèrtics i glaçats, on un circ ambulant ha trobat una llar pel seu espectacle més tendrament macabre... Els pallassos anuncien davant de dos alpinistes italians el seu millor número de l'hivern nocturn: una sirena expulsada del mar que lluny de mutar la seva cua en dues cames que li permetin caminar i enamorar aquells ulls mediterranis, aleteja fortament sota el gel, esperant inútilment trobar una escletxa en la pista ...

Contrastos

El grinyol de les portes inicia els jocs de la fam i l’insuportable cansament en un vespre plujós s’ocupa de trobar lloc en un rodalies ple a vessar. La cantarella de la meva companya es perd entre les llums d’una Barcelona nocturna. Un parell de llavis femenins, dolços i humits s’acomiaden entre masegades tendres i un noi massa jove per dur bigoti gira les darreres pàgines de “Guanyaràs una mar llisa”. El frec del paper, el suau cop al tancar-se i la nostàlgica mirada de qui mor en un món alternatiu ensordeixen el sotragueig i alleugereixen la desesperança de veure tres joves amics abduïts per pantalles brillants.

entre somnis i realitats

Cercar en aquest blog