18 de desembre 2009

camuflatge

Recordo en l’últim dilluns de novembre, quan el vent bufava amb tanta força que se’ns enduia volant bosses i barrets. Quasi surt volant la teva estimada, amb el seu look super-fashion i la jaqueta de tacte suau.

Carregats de compres i amb els pintxos a l’estòmac caminàvem pels carrers de Donosti. Ja se’ns havia fet fosc, semblava que el dia volia acabar però les nostres rialles estripaven els primers estels brillant.

I de sobte vas agafar una branca seccionada per la força de la ventisca, t’hi vas amagar darrera i mirant-nos a tots ens vas dir: “sóc en Pere, esperant-te, amor, a la sortida de les classes, per trobar-te acompanyada de la mala bèstia de la meva ex-sòcia” i t’amagares de camuflatge rere unes branques plenes de fulles tardorenques. I seguíem omplint de rialles els carrers de Donosti, donant-los vida en un vespre negre.


4 comentaris:

Malketa ha dit...

jajajajaja!!Que booo!!!

Jesús M. Tibau ha dit...

la vida està feta per jugar i estimar

Joana ha dit...

Uf! Els camuflatges...a vegades fan por!

Príncep de les milotxes ha dit...

Òndia, Carme, així que amb Malketa per Donosti...
Osti que bé!
Records a tots i Bones festes, amb molta pau.

comparteix amb...