25 de novembre 2009

Addicció

Ho reconec. Em confesso. Ho escampo als quatre vents. No puc més, és cert, sóc addicte. Tinc una addicció que a vegades, no, no només a vegades, en moltes ocasions més ben dit, em supera. No puc evitar-ho, és dur dir-ho, tant com pensar-ho, com admetre-ho. Em recorda quan vaig prendre la decisió de deixar de fumar, aquell “és cert, no ho puc controlar”... Aquest, no pot ser, has de poder, has de tirar endavant. Però deixar-ho? Del tot? No... tota la vida sense ella seria impossible, és diferent que el fumar, el tabac és dolent, però ella és un plaer, un caprici, una il·lusió, un somni, un petit orgasme, una addicció. A – D – D – I – C – C – I – Ó , com pesen totes les lletres, com maten el caprici, la il·lusió, el somni, el petit orgasme. Potser només serà un premi... un cop a la setmana, una recompensa per haver fet bondat. Però es pot deixar una addicció consumint-la com a premi? Ja coneixes què passarà... un premi per un dia dolent, un premi per l’estrés laboral, un premi pel gran esforç dut a terme, un premi perquè t’estimes molt a tu mateixa, un premi perquè t’ho mereixes, un premi per ser un dia especial... I ara és l’aniversari de tal i en porta, i com li pots dir que no al somriure simpàtic del cambrer quan te’n deixa un trosset perquè acompanyis al solitari cafè? I demà serà la fam o la ràbia o la temptació vestida de qualsevol excusa que se’t passi pel cap. Realment vull deixar-ho? Realment és una addicció? No vols, has de. Diu la meva veueta interior. Ho necessites. La pell arrugada de taronja de les cuixes, els quilos de més que vas guanyant, la teva pròpia autoestima necessita saber que no és necessari per ella. Però m’agrada, m’encanta, és el meu deliri. Però s’està convertint en quelcom que no pots controlar, en un refugi contra el dia a dia, contra la tristesa, la tensió, l’ira,... Però... però... Tu pots, no és tant difícil. Què no? Avui no n’he menjat i estic perfectament bé, si és que es pot dir estar bé escrivint aquest monòleg amb mi mateixa, clar. Bé, estic, a seques. Però només de pensar que no en puc menjar, només d’esperar el tren a l’estació amb la seva botigueta plena d’aquelles galetes d’oreo recobertes de xocolata blanca, dels bollicaos redescoberts amb aquell gust a avellana, del kit kat, el kinder bueno, el cacaolat, el croissant de xocolata, els... Només de pensar-hi vull entrar i dir va, que ho has fet molt bé, has aguantat tot el dia... però llavors bé el primer mos i ho tires tot per la borda, i el pensament recorrent arriba a tu, aquesta setmana ja l’hem començada amb mal peu, millor el proper dilluns. I amagues la debilitat rere el sabor i les sensacions que et desprenen les gotes de xocolata a les teves pupil·les. Però no, avui no ho he fet. Avui ho he aconseguit, però no sabríeu què donaria per atrapar-la i no deixar-la escapar mai més...
Ho reconec. Em confesso. Ho escampo als quatre vents. No puc més, és cert, ho ha de ser, si això no és una addicció, què és? 

3 comentaris:

Albert B. i R. ha dit...

Una tampoc ha de fer mal, no...?

SM ha dit...

Aaargh! Les galetes oreo de xocolata blanca! Calla, calla!! Són la meva addició, no ho expliquis a ningú...

Joana ha dit...

Jejejej no passa res!
Què seria la vida sense addiccions! i temptacion?

comparteix amb...