28 de juliol 2009

Pare solter - Em segueixen

Pare solter. Aquesta era la seva felicitat i desgràcia a la vegada. Sempre hi havia dones que se li apropaven per veure el menut de prop, o que es quedaven parlant entre elles tot veient com jugava a bàsquet amb el seu petit, que ja es feia gran, fins que una es feia la valenta i intentava creuar-hi quatre paraules. Els anys passaven i els mètodes es repetien. S'havia hagut de canviar de ciutat vàries vegades, motius laborals, ja se sap. I cada nova ciutat implicava noves cares, noves companyes de feina encuriosides que se'l miraven d'una manera entre encisadora i provocadora. Però cap inventiva nova, totes les formes que tenien d'apropar-se-li semblaven extretes d'un article escrit sense solta ni volta en una revista femenina d'aquelles de moda, xafarderies i receptes sobre l'idili perfecte; ja imaginava el títol "Deu consells per fer-te amb el pare solter de l'any".

Però aquella tarda aconseguiren sorprendre'l. Sí senyora, va ser la seva primera pensada. Directe i amb la millor excusa del món, quelcom que cap bon ciutadà podria negar davant d'una bellesa com la seva. Sortia del tren a l'hora acostumada. L'ambient havia refrescat. L'Arnau semblava tenir fred, així que li vaig posar la camiseta de maniga llarga (les nits d'estiu del poble tenien la bona fama guanyada de cultivar refredats, si no anaves ben preparat). De sobte una noia jove, d'uns ulls exhuberants, pell fosca i una mirada exquisida, se m'apropà amb incertesa i xiuxiuejant-me em demanà si la podia acompanyar al carrer Major. Me la vaig mirar sorprès, pensant, renoi, aquests de les revistes cada cop es tornen més directes i descarats. L'explicació més inversemblant sorgí dels seus llavis melosos "em segueixen... he quedat davant de Ca'l Pere amb la colla, però no m'atreveixo a anar-hi sola". Ca'l Pere era el bar juvenil del poble, el lloc de trobada de joves i no tant joves que brindaven encara per aquells anys perduts. "Si us plau... no li demanaria si no estigués tant espantada", i amb la cua d'ull em senyalà l'objecte dels seus temors. Un noi de pell pàlida i cap rapat que se la menjava l'esperava amb un posat de mascle ibèric que feia fugir fins i tot les mosques del seu voltant. 

Així que vaig decidir seguir el mateix joc dels guionistes cansats de romanços de les noves revistes femenines, la vaig abraçar per la cintura tot dient-li "tranquil·la". Amb l'altra mà vaig agafar la maneta del meu petit heroi, que es mirava l'escena com qui mirava una pel·lícula al cinema (només li faltaven les crispetes!).

Cinc mesos, dotze vesprades passejant, cinc sopars de frankfurts i pizzes, dos sopars romàntics i unes quantes jornades d'excursionistes després vaig deixar de ser el pare solter de l'any.

2 comentaris:

Carme ha dit...

Una història ben bonica que m'ha vingut molt de gust de llegir...

ESCORNIFLAIRE ha dit...

A mi també m'ha agradat llegir-la.

comparteix amb...