23 de juny 2008

Un dia especial

Sempre va ser un dels dies més especials de la meva infància. El final de l'escola coincidia amb la bossa de caramels ben plena que duia als meus companys per celebrar un dels millors dies en l'univers dels infants. L'aniversari.

Celebrava que ja començava a ser més gran, que l'escola s'acabava i ja es veia el camí cap a un estiu ple d'oci i diversió, on la imaginació escampava els núvols de pluja de la primavera, celebrava que ja començava l'estiu amb la platja, la piscina, la ruixada d'aigua fresca amb la manguera, al terrat de casa.

Sempre serà un dia especial, pels records que m'arriben de temps oblidats, per la felicitat de ser viva i viure amb qui estimo, per poder sentir, riure, plorar, escoltar els ocells, notar la cremor del sol a la meva pell, ja ha deixat de ploure!
Ahir va ser un dia especial. Una sorpresa, un 27 fet d'espelmes al terra del menjador enfosquit, un dinar de delicte, una tarda de jocs. Un dia en què es pot arribar a tenir la lluna en un cove!
Gràcies!

18 de juny 2008

L'home modern

Un món nou s'obria davant de la seva mirada. Estava acostumat a veure grans rascacels al seu entorn, a caminar empenyent-se amb la multitud pretesament civilitzada. I de sobte tot era silenci, un horitzó nou que s'obria davant seu, lluny dels grisos esmorteïts, dels sorolls de màquines, telèfons mòbils, converses robades de la intimitat aliena.

Va abraçar aquella estranya soledat, fent-se seu el destí incert, el més enllà desconegut. Deixant a un costat l'americana, la corbata, el maletí i tota maquinària moderna, per endinsar-se en aquell desert i perdre's en si mateix. Creia que potser seria l'única manera de conèixer el rostre que s'amagava rere la careta que havia utilitzat des de feia massa anys.

Un més enllà desesperant

16 de juny 2008

Una mirada que es perd i un somriure agraït

Dilluns a la tarda va anar a les classes de tai-xí. L'estòmac es rebel·lava i començava a llençar crits de guerra. Decidí anar-se'n a comprar alguna cosa per calmar aquella impacient ànsia que creixia dins seu. A la botiga del poble no hi havia massa alternatives i la consciència no li deixava agafar una pasta, així que convertí aquells avorrits iogurts desnatats de llimona en un pastís imaginat, que refrescava el seu jove cos, foragitant la xafogor durants uns moments.

Uns estiraments, llum tènue, música nova que una companya havia dut. I un altre cop aquella postura, dreta i mig-asseguda a la vegada, "l'arbre" li deia el professor. Els ulls clucs, la respiració profunda, els braços lleugerament alçats, les cuixes en tensió, el pes centrat, l'esquena recta, i els pensaments sobrevolant un present en que el més important era la consciència del propi jo.

I va ser llavors quan el va tornar a veure assegut en aquell llit, quiet i inmòvil. El dolor que ella sentia a les espatlles, de la tensió acumulada durant el dia, la inmovilitat dels seus membres, eren per ell la seva presó. No hi podia viure més en un cos com aquell, necessitava fugir, renéixer, tornar a sentir la llibertat dels moviments tímids, com si fos un nadó que aprèn a caminar. I potser per això, quan ella va tornar a veure el seu cos inert, fred, ja no l'hi va reconèixer, "ja no és ell", recorda que va pensar. I era cert, ja no era ell. Ell havia marxat , abandonant una presó que ja no li pertanyia.

Gràcies, gràcies a tots pels comentaris que m'heu deixat avui. I per vosaltres i per tot aquell que es passi per casa avui, una cançò que m'ha fet abandonar la mirada a la deriva i somriure tímidament.

Damien Rice: "The Blower's Daughter"


Felicitats

El temps passa, les coses canvien, però en el fons, tot roman al seu lloc, tot segueix igual.

Demà hauries fet 65 anys.

No puc esciure, em falta l'aire, la mirada s'ennuvola.

M'hagués agradat venir-te a veure. Encara no ho he fet mai i quasi farà un any. Por? Recança? Dolor? No ho sé. Cada cop que passo prop d'aquella àrea de servei on em vaig aturar quan em van dir que no havia de córrer, que ja no hi eres, se m'encongeix el cor. Inconscientment, no puc deixar de sentir-me trista i petita, sense aquell pare que potser no va ser el millor del món, sense aquella mirada càlida i orgullosa, que és la que m'agrada recordar. Potser tinc por que el cor se m'encongeixi tant que no pugui aguantar el dolor. Potser no vull tornar-te a dir adéu. Potser és que aquell lloc no et representa. Però m'agradaria haver pogut venir demà. I no hi seré. No hi seré perquè no vaig ser capaç de canviar la data d'una reunió, que encara és més trist. I al juliol tampoc hi seré. Estaré ben lluny, a un lloc que t'hagués agradat veure; ho veuràs a través dels meus ulls, la meva mirada serà la teva.

Demà ja és avui... Felicitats, papa.

15 de juny 2008

Crònica d'un diumenge

Els dies grisos omplen el darrer mes. L'aigua, tant necessitada, ha fet créixer les males herbes del jardí més de mig metre, mentre algunes plantes i flors colorides van morir per la calor mesos enrere.

El diumenge es desperta amb una trucada poc important, el dia gris i molta xafogor. Sembla que hagi de tornar a ploure, les notícies fa dies que anuncien el mateix temps.
Agafa el cotxe i va al mercat. Quatre fruites i quatre verdures que sobreviuen a la vaga de camioners. Arriba a casa i tot ben net cap a la nevera; potser així evitarà que es faci mal bé i estalviarà el temps que tant li manca entre setmana.
Inventa noves receptes d'una dieta variada per dinar, un xic d'all, ceba i tomata animen les mongetes verdes, llàstima que no pugui improvitzar una salsa pel gall d'indi, encara que a ella ja li està bé, ell se'l mira amb més recança.

Encara no plou. Estén la rentadora, esperançada, creu que s'assecarà. A punt per rentar plats, ell li diu d'aprofitar que l'aigua triga en caure i intentar treure quantes més males herbes millor. Mans a la feina, doncs. Mouen les vigues de fusta que hauran de donar una nova imatge el jardí i que li deixen blaus a les cuixes (sap que no és bo que les aguanti també amb les cames, però els braços comencen a falquejar). Un cop les vigues ja estàn al seu nou lloc, no és capaç ni d'arrencar un bri d'herba del terra. Agafa l'aixada i comença a atacar les arrels. Es mira un cargol, com treu les banyes i descobreix el món, com és capaç de menjar-se'ls, ell? Ella n'és ben bé incapaç, sent una mena de simpatia que li recorda els temps en què només tenia 7 anys i anava a caçar cargols per tornar-los a alliberar després. Tant petits, tant indefensos...

Les males herbes del jardí ja no hi són. Ell neteja ara el darrera. Ella ja no pot més. Renta els plats que s'han quedat a la pica i seu davant l'ordinador, que tenia oblidat des de feia setmanes.

03 de juny 2008

Espectacles

Avui el dia s'aixeca mandrós. No s'ha rentat la cara i amb els ulls clucs camina a les palpentes, sense poder decidir-se entre tornar-se'n al seu jaç o alçar-se amb totes les seves forces.

Ahir al sortir de casa l'espectacle que se succeïa era magnífic. Volia aturar la seva vida deu minuts, apagar el motor, arraconar-se i contemplar les imatges d'un dia que es desvetllava somrien davant seu. Els núvols, la llum, els colors del matí, els camps, els camins, el cel, la seva mirada; tot era especial, tot s'omplia de la màgia de la rosada.

Ahir al tornar a casa contemplava la lluita entre l'obscuritat i els quatre llums del capvespre. Avançava cap a la tormenta dins d'un raig de llum. L'aire fresc colpejava suaument el seu rostre, espantant la xafogor acumulada al llarg del dia, foragitant el mal de cap.

Un dia s'aturarà. Deixarà que la seva vida passi de llarg, que les obligacions s'esperin i que els minuts s'escolin en un racó d'aquests miratges, per gaudir dels espectacles que la natura li brinda i deixar enrere les rutines.

02 de juny 2008

Torna a ser dilluns

Torna a ser dilluns.

Aquesta nit he dormit poc. Els jocs ompliren la companyia del vespre d'ahir, el telèfon m'ha desvetllat repetides vegades. El cafè amb prou feines aconsegueix foragitar la son i els somnis reclamen recuperar el seu tro.

Torna a ser dilluns i he somiat amb la feina i amb la gata. Pobra! Jugava entre les branques, fent de les seves entremaliadures, i acabava caient en un bassal ple de sabó. El resultat: un atac de riure al veure-la coberta d'una manta blanca, tota xopa fins al moll dels ossos. Reia mentres curosament assecava els seus cabells negres, fent que tornessin a lluir com una nit serena. Somnis curiosos, oi?

Torna a ser dilluns i fa dies que no em passava per casa. Somric.

Die Sonne wird heute scheinen! O el que és el mateix... avui el sol brillarà!

comparteix amb...