entre somnis i realitats

Feia sol i havien planejat una sortida obligada i adornada amb possibilitats i possibilitats que la feien més desitjable. Ella esperava que ell finalitzés totes les seves obligacions laborals, seia en un banc banyat pel sol, sentint l'escalfor de les seves carícies sobre la seva pell. Però de sobte, la gelosia senyorial d'un hivern a qui feien fora de l'escenari, la golpejava amb un cop d'aire, fred, que atrevessava el seu cos recorrent un calfred. El dia següent notava un refredat primaveral néixer...

...i una cançó per començar bé la setmana! I després em direu que l'alemany no sona bé!

que demà deixarà de ploure i per fi arribarà la primavera? que marxaran aquests mal de caps que venen i van com els canvis de temps? que demà començaràs a somriure per no sentir la tristor dels dies grisos? I si et digués que demà ja és avui?

Costa, costa tant deixar-te marxar... Et penso, et recordo, et somio. Llunyà, segueixes tant proper. Senzillament se'n va la vida i arriba... La teva vida va marxar i no torna, arriben noves vides, però van prendre els teus papers. Veig rostres envellits, marcats pel temps, caminant a poc a poc, o vora el foc del camp. I et veig en les seves mirades. Canvio el seu rostre pel teu, per aquell rostre que encara podia expressar-se i sentir, oblidant la impotència de la teva mirada quan el teu cos ja no et responia com volies. I veig tot el que hauries d'haver viscut. I veig tot el que la vida encara et podia oferir. I ho visc per tu, pensant-te, enyorant-te... I voldria dir, que només així, et deixo que tu em deixis. Així només, em deixo que ara em deixis... Les llàgrimes tornen a aparèixer. Avui hi ha núvols grisos. Segur que en alguna banda deuen ser blancs. Jo tinc per tu un niu en el meu arbre i un núvol blanc penjat d'alguna branca... La vaig descobrir fa poc, en un llibre...

Serenament quan ve l'onada, acaba, i potser, en el deixar-se vèncer, comença. La platja enamorada no sap l'espera llarga i obre els braços no fos cas, l'onada avui volgués queda's. Així només, em deixo que tu em deixis; només així, et deixo que ara em deixis. Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre i un núvol blanc, penjat d'alguna branca. Molt blanca... (...)