entre somnis i realitats

Realment, la vida laboral d’una persona que atén deu mil turistes (per dir una xifra qualsevol) al llarg d’una temporada d’estiu, que repeteix deu mil vegades les mateixes frases, aconsellant els mateixos llocs per visitar i tot amb el mateix somriure congelat, deu ser força avorrida. Aquests estranys éssers fan de la barra que els separa amb els turistes el seu bastió. Muralla impenetrable. Pitgen el play i torna a sonar la mateixa música arrítmica: el mirador, les muralles, la platja i vés a saber què més. Veus monòtones que reciten la lliçó de memòria. Però que poc es preocupen de les mirades encuriosides dels rostres que tenen davant. Cada persona és única, els interessos poden ser diferents, els consells a donar dependran de si porten tovalloles i para-sols o motxilles i xiruques. Doncs bé, resulta que les persones que últimament em trobo a les oficines de turisme, sembla que han oblidat aquesta lliçó bàsica. Més que rebre la informació que sol·licitem, som mers espectadors de rec...

Aigües fredes i cristal·lines, petjades difuses entre l’onatge. Calor del sol que acarona la pell, brisa marina que et du els mil aromes dels pescadors de la zona, aigües gelades que et fan sentir viva, peixos que escapen al sentir-te a prop, rumors de jocs entre la mar i el vent. Acluques els ulls i deixes que totes les sensacions et condueixin als paradisos secrets que amaguen. La teva mirada es retroba amb una dolça realitat lluny dels edificis d’oficines, del tecleig, de les veus que ofereixen ajudes i consultes, lluny de tot el que feia del dia a dia una rutina cansada i feixuga, prop de les fugides que et permeties cada tarda, a l’agafar el tren i tornar a viure. Enyorança? Dels esmorzars entre somriures i anècdotes, dels rostres desconeguts ocults rere els mots internautes, de la petita que s’escola entre les cames demanant carícies. De vacances. Parèntesis als remolins de la vida, deixant que les corrents marines se m’enduguin on el sol decideixi. De vacances. Silencis per fi r...

De sobte, després de mesos i mesos de bones intencions sense fets que les realitzessin, es va retrobar amb la seva mirada. S'havia encongit uns centímetres més, però estava més eixerida que l'últim cop que la va veure, empresonada en quatre parets familiars. Els seus ulls encara brillaven quan la feia somriure, mirant esperençada al cel, sabent que un dia retrobaria l'únic home que va estimar. Cada arruga del seu rostre relatava una història. Les seves mans eren el més viu testimoni del pas del temps, de la duresa de la postguerra i d'aquella vida que somiava tenir i que només va viure en somnis. Aquell dia es retrobaren dues generacions. Les paraules perdudes se les enduia el vent, i només en quedava aquella imatge que entrellaçava el present i el passat, que anclava el record amb les rialles del temps que havia d'arribar.

Vell pescador que sortires de nit. La tempesta et sorprengué entre les ones mogudes d’un mar que semblava adormir-se tranquil. Amb una lleugera barca t’endinsares cap al frondós bosc d’aigües salades, les gavines semblaren voler quedar-se a terra, pressentint les sorpreses de la feréstega nit. Cantaves tot tirant la xarxa, esperant trobar quelcom que alimentés els teus, aquells que havies deixat enrere. Melodies entonades al vent, paraules sobre llibertat i amor a la mar que ningú més sentí. No tingueres temps d’observar com aquells núvols carregats d’electricitat avançaven cap a tu. Agafares els rems intentant fugir del que era inevitable, però estaves massa lluny de la costa i entre llamps i trons una onada se t’empassà, conduint-te a les terres secretes de l’oceà que tant admiraves. Entre sirenes i belles fades somrigueres als éssers fantàstics que t’envoltaven. La teva barca tornà a casa, cavall de mar sense genet. Els teus la deixaren a la platja, esperant que algun dia apareguess...

Dies per aclucar els ulls i deixar-se portar. Dies en què el sol serà qui et desperti. Dies per gaudir sota una ombra amb un llibre a la mà. Dies per perdre's entre plans, carreteres i pobles a descobrir. Dies en què la brisa marítima de l'Atlàntic et refrescarà. S'obre un parèntesis dins la rutina diària. Un parèntesis de silenci, de rialles, de mirades. Dilluns a la nit, carretera i manta. Les meigues de Galícia ens esperen a l'Atlàntic.