21 de setembre 2011

Veus desordenades (ii)

Busco... busco...
Busco on focalitzar les meves energies. Però no trobo. A la feina em sento les ales tallades. I jo necessito volar. Volar o escalar cims més alts, tenir reptes, superar-me a mi mateixa, aprendre, fer coses noves i no permetre que la monotonia escampi la seva grisor en els meus dies.

20 de setembre 2011

Veus desordenades (iv)

I busques, i busques, i segueixes buscant. Aquest co mires enfora i realitzes també un treball d'introspecció. Et vols preocupar pels de casa, pels que viuen al teu poble, però no saps què fer.
Què vull ser de gran? 
La gran pregunta sense resposta.
No ho sé, encara no ho sé.

19 de setembre 2011

Veus desordenades (v)

Necessites un projecte que et doni vida. Que et faci vibrar, ho sé i ho saps.
Creativitat, il·lusió, esperança, emocions.
Un dia vas tenir una idea, una idea que creies bona però senties que t'anava massa gran.
I avui llegeixes un article a la xarxa i veus la teva idea feta realitat, potser amb un altre disseny, estampat o colors, però en el fons, el mateix.
I què sents? Tristesa de poeta, tristesa per no formar part d'un projecte com aquest, alegria per saber que la necessitat existia i existeix, que no anaves arrada, i tristesa de nou per pensar que potser et vas acovardir.
I ara com et sents?
Com un peix que no sap quin és el seu món...

17 de setembre 2011

Veus desordenades (iii)

I de cop i volta te n'adones que estàs girant en una roda rutinària, bàsica, i et sents falta de motivació.
Intentes demanar coses noves, però potser és que no t'entenen, no veuen el rerefons del que necessites, o potser és que no ho expliques, o que no ho volen veure.
Qui sap...

16 de setembre 2011

Veus desordenades (i)

Aquests dies es mouen sensacions.
Les emocions desperten dins meu, fent-me sentir i qüestionant-me el meu propi model de vida, les actituds que prenc.
Faig bé quan no dic res? Ni que sigui per cobardia? Tinc dret a alçar la veu? A reivindicar?
Un munt de preguntes es desperten en el meu interior... potser és que estic sent massa crítica amb mi mateixa? O és que realment em comporto com una criatura que intenta captar l'atenció dels grans?
Ahir vaig llegir una frase sentencial que em va fer pensar...
"Si hi ha alguna cosa que no t'agrada, canvia-la. Si no pots, canvia la teva actitud. No et queixis."

15 de setembre 2011

S'aixeca el teló

El menys comú dels sentits, diuen...
Per un moment els papers s'intercanvien.

S'aixeca el teló:
Estació de ferrocarrils de Provença. Un quart de sis de la tarda. Pels passadissos encara corre la mainada uniformada, fills de pares pudents, de les bones cases de tota la vida o dels anomenats nous rics.
El focus de l'escena es concentra en una mare amb tres fills: una adolescent d'uns 13 anys, un nen d'uns 7 anys i la petita d'uns 5, pose-m'hi. Tots tres uniformats i ella amb vestits de l'última moda recollint-los un cop el tren escolar els ha deixat a l'estació.
El focus de l'escena es concentra en aquesta mare i les seves dues filles.
Mama, mama, jo vull... va... mama... Crida la petita amb veu suplicant.
Mama, no! És un caprici, no li compris. Respon la gran.
Va, mama! Repeteix la petita amb veu més estrident.
L'escena és digna de veure. La petita somica amb to exigent que vol uns dolços. La gran posa seny. I la mare, que hauria de representar el paper d'adulta, està entre el seny i la rauxa, o entre el seny i el caprici d'una nena de cinc anys. Mira a un costat i a un altre, sense decidir-se. 
Mama, que no ho necessita. Si l'hi compres l'estàs consentint. 
La incredulitat dels espectadors augmenta. La mare mira ara la petita, la petita se la mira, amb ulls brillants i dolços, ulls que saben com aconseguir el que volen...
Vaaaa mami, sispli... 
I la indignació de la gran creix. No s'ho pot creure.
Mama! Crida ara al veure com el dubte es decanta cap a la petita manipuladora. Un cop fort de veu, electritzant, potent. Mama! No l'hi compris. Que no ho entens que estem en crisis? Que és un caprici i estàs llençant els diners?  
Cop de consciència que corre entre tots els espectadors. Un d'ells vol apropar-s'hi i donar-li la mà. Felicitar-la. 
Però el menys comú dels sentits, tant present en la filla gran, no guanya la batalla dialèctica camuflada. I finalment la mare es dirigeix cap a la botiga de dolços de l'estació.
Els espectadors, bocabadats, segueixen el seu camí. Pugen les escales que els porten de nou a la ciutat de dia, sense saber del cert si el que han presenciat era un somni o una realitat.
Fi de la funció...
Trista realitat.

comparteix amb...