30 de març 2014

Una foto per setmana 12/52 - El teu plor

8a setmana - 12/52

Ningú pot dir que la maternitat i la paternitat són fàcils, però igual de difícils són com meravellosos i extraordinaris... Són móns per descobrir els més petits, per intentar entendre'ls, alguns cops amb èxit, altres sense. Fins que arriben moments en què tant petits com grans es submergeixen en una mena de desesperació de la que només troben sortida amb les tècniques de proba-error o bé compartint el plor més sincer del que no sap què més fer i del que no sap una altra manera d'expressar-se.

Gana, son, pipis, mal de panxa, pets que no surten, amor, escalfor, mama, papa... Des dels desitjos més primaris fins als més emocionals ens els fas saber amb aquest plor, aquesta veu i aquesta carona.


28 de març 2014

Una foto per setmana 11/52 - I després de menjar... calma

7a setmana - 11/52

A les tardes, quan el sol encara no ha caigut i tu menges alguns cops més tranquil, altres més esverat, et sols adormir al meu costat al sofà estant.

Mirar-te aleshores és com mirar la calma en sí, transmets pau i serenitat i despertes en els qui et miren un desig d'abraçar-te i menjar-te a petons :)


26 de març 2014

Una foto per setmana 10/52 - La primera ruta fotogràfica

6a setmana - 10/52

Bé, primer de tot dir que aquesta foto no és meva, la va fer l'Álex Gierecke amb el seu mòbil :)
Gràcies per cedir-nos-la padrí!

Em feia molta il·lusió fer sortides amb en Bernat i començar a portar-lo a les rutes fotogràfiques de femfotos! Mai havia estat a les Llobateres i l'espai semblava prometedor. Així que aquell diumenge nou de març vam sortir amb el mocador i una motxilla a gaudir d'un dia esplèndid acompanyats d'amants de la natura i la fotografia que algunes vegades et prenien com a model!

24 de març 2014

Una foto per setmana 9/52 - La teva primera manualitat.

5a setmana - 9/52

Feia dies que havia vist aquella proposta de manualitats a través del facebook i em va semblar molt bona idea i un detall ideal pel dia del pare i pel títol de padrins que encara no havia fet.

I aquell dia, amb l'ajuda de les tietes, vam fer de les teves petges, les teves primeres papallones! I la planta del teu peu va ser el millor testimoni de la teva primera manualitat!

14 de març 2014

Una foto per setmana 8/52 - Vida social

4a setmana - 8/52

Ja són quatre setmanes amb nits interrompudes i dies que passen amb sensacions que no fas "res". No és cert, fas créixer una vida, un petit que et mira amb ulls d'enamorat, completament depenent de tu i de la família que l'envolta. 

Una de les millors coses que anem fent els dos junts és mantenir una mica la vida social. Sigui amb visites a casa d'aquestes que et permeten dutxar-te o cuinar o endreçar o el que sigui, o bé voleiant per la urbanització, per Cànoves, Sant Antoni, Cardedeu o Llinars!

Aquesta setmana vàrem sortir amb la Cristina, un petit passeig fins al local social de la urbanització, on als petits els va agafar gana i mentre tu menjaves, jo prenia un Aquarius amb unes patates i et feia aquesta fotografia. 

12 de març 2014

Una foto per setmana 7/52 - Uoou

3a setmana - 7/52

Cada dia ets més expressiu i avui ens regales plors, somriures, cares encuriosides i mirades que parlen!
Uoou, sembla que diguis, has vist això mama?

Una foto per setmana - Preparat per l'acció

2a setmana - 6/52

Avui fa una setmana que va néixer així que decideixo celebrar-ho amb la seva primera sessió de fotos. Agafo la càmera i aprofito mentres en David el canvia.

A en Bernat no li sol agradar, com a mínim les primeres setmanes, i sembla que en comptes de canviar-li els bolquers l'estiguem portant a l'escorxador pobret...

Aquí es comença a preparar pel sarau, arribaran moments de "guerra" i moments de pau!

07 de març 2014

Una foto per setmana: el nostre primer projecte fotogràfic

Fa temps, la Malka, una bona amiga em va descobrir un bloc en anglès "Bluebird" que incorporava un projecte fotogràfic interessant per fer amb nens, es tracta de fer una foto per setmana del teu fill en la seva vida quotidiana. Ella el va començar amb la Violette!

Quan el vaig veure, vaig decidir que també el faria quan neixés en Bernat, però "entre pitos i flautes", com diríem a casa, fins avui no m'hi he pogut posar! I això que ho faig tot des del mòbil i de quan el petit mussolet em deixa!
Començo doncs avui amb la setmana 5/52 en la que va neixés i les seves primeres setmanes de vida les aniré publicant més seguides fins que arribi a la imatge setmanal!

1a Setmana - 5/52: Ha arribat un súper guerrer de l'espai!

Quan me'l van portar semblava un petit alien, tot embolcallat amb una tovallola groga, uns ulls amb antibiòtic i un nas ple de puntets blancs... El dia següent el seu aspecte ja era un xic més diferent, i després de canviar-li els primers bolquers i vestir-lo amb la seva segona mira ja jugava a fer de super-guerrer de l'espai i traient la llengua!

06 de març 2014

L'arribada d'en Bernat

En Bernat ja té poc més d'un mes i sembla que dos ahir que tornava a escriure al bloc i de sobte la creativitat arriba a les hores més intempestives quan aquest petit mussolet em manté desperta i vull intentar deixar testimoni de tots els canvis que vivim i visc dia a dia.

Començo doncs a publicar aquests retalls de vida, sentiments, emocions, moments, somnis i realitats; començo amb el relat del dia "D", el dia en què tot canvia, el 30 de gener.

************

He passat els dos últims dies molt cansada, físicament esgotada, amb tiretes sense haver fet majors esforços que els habituals.

Dimecres a la tarda, em sento especialment cansada, però encara em ve de gust sentir l'aire fred de gener a la pell i caminar una mica. En David i jo sortim a fer un passeig per darrera de casa, abans que la tarda acabi de caure. Sense saber-ho serà l'últim passeig que farem sent un de sol. Ara, dies més tard, ho penso i m'emociono, llàgrimes d'emoció i felicitat, o com diria la Malka, d'amor cósmic.

La nit de dimecres a dijous dormo poc, com és costum darrerament. Et sento moure't dins meu i somric. Sento com els homes de casa es lleven per començar el dia, a nosaltres avui ens tocarà la 2a visita de corretges. Tots tenim feina ;)
Em llevo, tinc gana. Faig un got de llet amb galetes mentre no han sortit de casa encara, els desitjo un bon dia i els diem adéu. Minuts més tard, quan ja m'he decidit a intentar dormir més, començo a pujar les escales i sento una fiblada a la pell, a la zona de l'abdomen. I a continuació una mica de líquid calent rajant... No és pipi, vaig al lavabo, la pèrdua és mínima, líquid clar, no fa olor, definitivament crec que he començat a trencar aigües i que van sortint poc a poc... Però encara no he expulsat ni el tap mucós! De tant en quan vaig sentint aquesta escalforeta líquida entre les cames.

Truco a en David abans que siguin les vuit i comenci a treballar. "No et preocupis, no sento encara contraccions, mal de regla una mica, però res més. Intentaré dormir un xic més i et vaig informant. Pensa que després vindrà la meva mare i no estaré sola, i no sé si hauríem d'anar a les corretges o directament a urgències, per què la pèrdua és molt lleu. Anem parlant!"

Però no m'adormo.

Encenc l'aplicació de les contraccions i començo enregistrar-les.

Parlo amb la Núria i amb la Malka. No dormo.
Sembla que això deuen ser contraccions, molestes, però un dolor més que suportable.
Tinc gana.
Menjo més.
Sec a la pilota.
Tanco els ulls.
Parlo amb tu, petit, crec que ja ha arribat el nostre dia!
Practico respiracions, em concentro en el moment.
Parlo amb en David i l'informo.

Ma mare arriba, riu, està contenta i se sent alleugerida d'estar a casa amb mi, la seva gran por era que en un moment així estés sola a casa...

Mares, un club al qual començaré a integrar-me plenament en breus.

Truco a l'hospital, de corretges res, directa a urgències. Sembla que em mig increpin per telf i tot... Com és que no hi havia anat ja! Molt senzill, per evitar esperes innecessàries, per estar còmode a casa, i caminar, i sentir-me tranquil·la i relaxada.

En David surt de la feina, pren-te el temps que necessitis, nosaltres esperem. Ma mare es queda. Jo menjo caldo vegetal amb pasta i un platan, que un cop allà vés a saber quan tornaré a menjar! Ho acabo de preparar tot en un estat de nerviosisme tranquil. Em dutxo, t'amanyago, em respons amb les teves patadetes dolces.

Arribem a l'hospital a les 13.30h aprox. Quan em miren primer (l'Emi) creuen que no he trencat aigües... Però al fer-me el tacte queda palès que així és. És el primer tacte que em fan, fa mal, li dic que esperi un segon i intento relaxar-me. Quan acaba em diuen que estic molt verda, que ni tant sols arriben al coll de la matriu, que està molt amunt.

Resultat: bossa trencada però sense haver iniciat encara el treball de part.

Va per llarg.

Em col·loquen el registre i em diuen que em posaran posglandines, al tenir la bossa trencada sembla que no és bo que em deixin seguir el curs natural i que és millor ajudar al procés. La veritat, em poso a les seves mans.

M'hauré d'estar dues hores quieta i estirada, sentiré més contraccions i de les que fan més mal i són més intenses. A les dues la Gemma (ginecologa) i l'Emi i la Lali em posen la medicació, corretges, etc.

Comença l'espectacle.

No estava preparada per suportar el dolor estirada, sense moviment, sense dutxa, només amb les respiracions, el massatge d'en David i la seva presència. Fan mal, molt mal. En David em mira, em consola, m'amanyaga, m'aplica calor, riu amb mi de l'esbojarrada idea de veure sèries. Em recolza plenament i ho noto, sóc feliç que estigui aquí. Segueixen fent molt mal, més intens, menys pausat. Penso en que no ho aguantaré, els minuts no passen, la Lali em renya perquè em moc i perden el registre, però no em puc estar quieta! És molt poc empàtica, no hi ha feeling, no necessito tornar a sentir que estic molt verda, necessito comprensió, paraules d'ànims... Sort d'en David, em recorda el que hem treballat a pre-part, m'aplica escalfor, amb la seva mirada em transmet calma, amor, serenitat, força, tot un món.

Arriba un moment en que entra una altra llevadora, és la Inma! Va estar present a les primeres visites amb la Merche i a la primera eco!!! Ella em salva de la Lali, sense ni tant sols saber-ho. Una cara amiga, una persona empàtica que t'entén i t'ajuda, dóna consells a en David sobre com alleugerir el dolor amb altres massatges. No te'n vagis li demano, i no se'n va.

Crec que a les tres ja no aguantava el dolor i vaig començar a demanar l'epidural. El mal era molt intens i no creia estar preparada per tolerar-lo molta estona estant estirada... La Lali em deia que encara quedava molt, que el part era això, que ni parlar-ne d'epidural encara i que el dolor era normal, com que què esperava! Les seves paraules encara em desesperaven més, no sé si es podia posar al meu lloc o no, però no ajudava gaire amb el que em deia. Ni podia imaginar que un dolor com aquell es pogués allargar moltes hores, era inconcebible per mi i fins i tot la idea d'una cesària sonava per moments millor a allargar aquella situació tant com les seves paraules em transmetien.

Per sort la Inma em deixava una altra sensació. Ella m'explicava i em deia que ara tocava esperar i que després depenia de com havia avançat.
Una fita, espera fins les 16h, i a les 16h jo ja demanava insistent l'epidural. Queixica, desesperada, volia que em miressin ja, que es necessitava la ginecologa, que l'avisessin que l'estava veient i estava a fóra. Finalment la Lali va fer de nou el tacte. Dues hores i ja havia dilatat 4-5 cm (jo vaig entendre 4,5 i vaig ser l'anècdota de la tarda, tanta precisió no tenen (; ).

Ja podien avisar l'anestesista i ja era qüestió de temps que arribés. Les posglandines havien fet molt bon efecte, semblava que tothom estava sorprès! Vaig poder-me llevar per fer pipi, però estava tant dèbil del dolor que només vaig aconseguir anar al wc i quedar-me incorporada al llit, semi asseguda a la vora. I quan venia una contracció la Inma m'ensenyava com suportar-la millor. Mentrestant jo ja començava a expirar fent més escàndol, era una manera d'alleugerir tot el que estava sentint.

Recordo les mirades d'en David. La seva veu, les seves mans, com em ventava, com em somreia, com em recordava com respirar, com li apretava les mans, com m'abraçava i em deia que m'estimava. També recordo parlar amb tu, petit, demanant que m'ajudessis.

No va ser fins les 17.45h aprox que va arribar l'anestesista, un noi estranger. L'espera va ser més suportable doncs ja sabia que l'havien avisat i que era qüestió de temps, que el dolor hauria de tenir un final... L'havia d'avisar cada cop que vingués una contracció i ell m'anava repetint que no em podia moure, i jo que no sabia si ho aconseguiria, però si, així va ser.

Després ja estava de 6 cm i al cap de poc les contraccions seguien, però ja no notava aquell dolor sinó una pressió i una necessitat d'apretar molt gran. Em deien que parés, que era molt d'hora i intentava relaxar-me. Encara no estaves prou baix i et seguia parlant. En algun moment semblava que aconseguís relaxar-me durant uns minuts, com caient en un altre estat de consciència.

I al cap de poc una altra llevadora em visita pensant que encara sentia dolor, i en un altre tacte ja estic de 8 cm. I al cap de poc de 10 i en Bernat va baixant, ajudant-me, però el coll encara no s'ha borrat del tot, un medicament més i a les 20.20 entrem per fi a la sala de parts, apreta, apreta, més seguit i un tall, i quelcom que surt i alleugera la tensió, para em diuen, una volta de cordó, ja està, perfecte, un més, i de sobte ja et veig!

El meu petit alien!

Estaves tot blauet, recobert d'una substància com blanquinosa, semblaves tant indefens en aquell moment!

En David em diu que et van posar sobre meu mentre et tallaven el cordó, però sóc incapaç de recordar-ho...
Només et torno a veure quan et van portar als meus braços, tot embolicat, increïble... Un nas infladot i tot ple de puntets blancs, cabells castanys i unes pestanyes ben llargues i boniques. Te tenia agafat amb l'esquerra i t'anava mirant a tu i a en David, feliç, drogada d'emoció i d'incredulitat...

Ho havíem aconseguit, els dos! Havies nascut a les 20.32h del 30/01 pesant 3,230 kg i amb un test agbar de 9-10-10.

Després l'expulsió de la placenta que es va fer eterna, i el cosir els punts, i finalment a esperar a la sala de dilatació amb tu començant a agafar-te al meu pit i amb en David al costat, somrient, cansat i mort de gana! ;)

comparteix amb...