28 de gener 2012

Sense títol

Comença a despertar-se el dissabte al matí, sento la pluja com cau melòdicament i em dóna el bon dia. Al costat hi ha la presència de qui ha abandonat el llit massa d'hora, i jo ronsejor al llit, intentant esgotar els últims minuts de son. Tanco els ulls, em giro, miro l'hora i continuo somiant, pensant en el dia que m'espera.

Finalment em llevo. Dóno el bon dia a l'agradable solitud que m'envolta. Recordo les cançons que ahir a la nit m'envoltaven i començo a carregar totes les bateries. La càmera, el portàtil, el cafè, l'esmorzar, la bona música i una dosis d'escriptura.

- Fa dies que no et venia a veure, oi?
- Molts, però en la teva absència hi eres... et notava, et sentia.
- No m'has enyorat?
- Saps que sí i que no a la vegada. No em venies a veure, però no t'amagaves de mí. Estaves amb la família, envoltada de móns nous i cares noves, i sempre retornaves, d'una manera o altra.
- Aquests dies em sento especial.
- T'hi sents perquè ho ets. Perquè has parat el tren i has decidit parar en una estació  que fins ara no havies reconegut, la teva estació, casa teva. I és per això que el dia a dia a vegades se't fa una muntanya que no vols escalar.
- Plou.
- La terra es renova.
- I s'endú tot allò que ens enfosqueix...

Una imatge...

De camí al llac de Santa Fe - Pràctica al Montseny

Una cançò...

comparteix amb...