31 de gener 2010

I tu, què vols ser de gran?

I tu? Quin futur t’imagines? Què t’agradaria estar fent d’aquí 10 anys?

Doncs... doncs, havia pensat en... Bé, de fet, m’agrada el que faig ara, viure on visc i la feina; aprenc coses noves, és interessant, té les seves parts positives i negatives, com tot.

Però no li havia preguntat si li agradava el que feia, si no què es el que volia fer. Si pogués dibuixar la seva vida d’aquí deu anys, què hi hauria? On seria? Què faria?

De sobte, les paraules que ressonaven pel seu propi eco li sonaren buides; només eren un grapat de vocals i consonants, amb forma però sense cap mena de sentit.

Però si fos per tu, podries fer qualsevol cosa i de ben segur que aconseguiries entusiasmar-te i trobaries qualsevol motiu perquè t’agradés. Però no és això el que et preguntava aquella tarda.

I sentia el mateix pànic - no, pànic potser no era la paraula encertada - era aquella mateixa sensació que tantes persones senten davant d’un full en blanc, un full que no saben com omplir. De sobte, no sabia com volia omplir la seva vida. Coneixia l’escenari, el rostre dels seus protagonistes principals els tenia tatuats a l’ànima, sabia com volia que anés part de la trama, si bé encara no havia escrit el guió. Però li faltava un element important, que potser per l’instint de supervivència mai s’havia arribat a plantejar, sempre s’havia guiat per la necessitat material i imperant de sobreviure i havia buscat aquells ports on fer parada, sense buscar quin era el seu destí. Havia imaginat destins en móns que ara li resultaven llunyans, que ja no eren ports on volia parar... Però i ara? Ja feia molt de temps que havia abandonat els somnis infantils.

I aquella pregunta que fan tots els mestres, tots els pares: i tu, què vols ser de gran? Apareixia de nou davant seu, picant a la porta insistentment. Però no sabia què dir. Per primer cop en molt de temps s’havia quedat sense paraules. Si fos lliure de decidir, si pugués aconseguir el que vulgués, què voldria ser? Torna a somiar, es deia. Però la monotonia es menja els somnis. Elimina la monotonia. Però l’estrés amaga el temps sota les pedres. Tanca’l amb pany i clau. Però...Però què? Oblida les excuses i mira’t al mirall.

Què vols ser de gran?


Silenci.

Potser encara no és el moment.

26 de gener 2010

Estones robades

Hi ha dies en què necessites organitzar la meva vida. Posar-hi ordre.
Hi ha dies en què llençaries tots els guions escrits i els cremaries, deixant que les cendres voleiessin pels cels preconcebuts.
Hi ha dies en què les bones intencions empetiteixen davant dels esdeveniments i és només quan arriba la nit que penses: posa-hi un punt i final. El dia s'acaba, la nit és només teva.
Hi ha dies en què escoltes una cançò a la ràdio i et comença a captivar. La tornes a escoltar i la melodia t'abraça tendrament. De sobte les paraules t'arriben i t'enamoren, sense saber ben bé per què.
Hi ha dies en què perquè sí et poses a plorar o a riure histèricament o a escoltar-te de lluny com si el que dius res tingués a veure amb tu mateixa.
Hi ha dies en què la felicitat et sembla un conte de fades i altres en què creus viure en el millor conte mai imaginat.
Hi ha dies en què no saps perquè fas el que fas i d'altres en què defensaries a capa i espasa els teus fets.
Hi ha dies en què senzillament et deixes portar, les hores passen i la música se t'endu a altres móns. Música...

Por la mar chica del puerto, de Mayte Martin. Realment marevellosa, tant lletra com música...

Por la mar chica del puerto andan buscando los buzos la llave de mis recuerdos. Se le ha borrado a la arena la huella del pie descalzo, pero le queda la pena que eso no puede borrarlo. Por la mar chica del puerto el agua que era antes clara se está cansando de serlo, a la sombra de una barca me quiero tumbar un día y echarme todo a la espalda y soñar con la alegría.
Por la mar chica del puerto andan buscando los buzos la llave de mis recuerdos. Se le ha borrado a la arena la huella del pie descalzo, pero le queda la pena que eso no puede borrarlo.
Por la mar chica del puerto el agua se queda triste por mi naufragio por dentro.

14 de gener 2010

records de quan erem menuts

...i no tant petits! qui no ha desitjat mai una bona nevada que et deixi a casa? Absolutament genial!!!

07 de gener 2010

un cos inert

Alguna cosa la va empényer a mirar per la finestra. La nit es menjava la pluja que queia, els arbres despullats es confonien amb les ombres, ja podia sentir la fred glaçar el paisatge. Rere una corva veié unes llums i unes persones de jaquetes llampants dretes, un cotxe amb sirenes i a terra, entre les vies, un cos inert, tapat per una manta que foragitava les mirades dels curiosos i que semblava voler donar-li l'última escalfor.
Va tancar els ulls i una llàgrima rodolà pel seu rostre.
Semblava que tornava a sentir la veu freda del conductor que anunciava letalment "retrasos de entre 20 y 30 minutos debido a un arroyamiento, los trenes circularán por una única vía". Tothom trucava a casa seva per avisar del retard, però ningú semblava comprendre què havia succeït. Un "arroyamiento", un cos jeia inert, sense vida, entre les vies del tren, en una nit freda, en els dies en què les famílies passejaven pels carrers engalanats de Nadal. Algú, una persona, havia decidit posar fi a la seva vida davant de les llums cegadores d'un tren, després d'un revolt solitari en un indret amagat, entre dues estacions que potser van arribar a significar alguna cosa per ella.
I va sentir una tristesa exasperant. Qui s'amagava rera aquella tristesa, rera aquella buidor que l'havia conduït fins allà? Quina era la seva història? Per què?

Va arribar a casa i va abraçar la seva felicitat. El seu gran tresor l'esperava amb el sopar fet i el millor dels somriures. Ella se'l mirava recordant la llàgrima que havia rodolat per la seva galta, sentint-se afortunada per tot allò del que gaudia cada dia. Petites dosis de felicitat.


06 de gener 2010

Primer dia de l'any

Són les deu del matí i surto amb els ulls mig clucs. El fort vent i les paraules del bosc em desperten, el meu acompanyant borda corrents feliç pel bell mig dels camps. Respiro i deixo que el sol m'acaroni el rostre... Sembla que el mateix dia em vulgui desitjar el millor any nou possible.

... si raó no li'n falta!

If hard work were such a wonderful thing, surely the rich would have kept it all to themselves.
Lane Kirkland


04 de gener 2010

Converses interiors

Es va girar cap a ell i li va dir: saps què, n'estic ben farta. M'estic cremant i la veritat, no crec que tot això s'ho valgui. I menys quan arriba final de mes i et trobes amb el que et trobes, una nòmina més aviat fluixa, un rebut d'hipoteca i els números que tornen a tremolar preparant-se per anar al circ. Quin sentit té? Hi ha hagut molts pocs dies que hagi marxat a la meva hora, fins i tot he treballat des del tren i tot per què? Per veure créixer una sensació frustrant de no avançar, d'ensopegar amb una pedra i ni tenir temps de pensar les coses, planejar-les, preparar-les, explicar-les. Sí, sí, són els temps que corren, ni cal que ho diguis. Però els temps fa masses mesos que giren descontrolats, sense parar i els efectes del vertigen embriagador inicial ja es comencen a sentir, deixant una ressaca inaguantable. Va marxar deixant-li la porta clavada als nassos, va arribar a casa i es va posar a córrer, a cantar i a saltar amb un gos de lloguer. Les gotes del plugim, la fred que colpejava el seu rostre, l'olor a terra mullada la tornaven a fer sentir viva, com aquells dies de calma que ja enyorava.

comparteix amb...