31 de juliol 2009

Vacances casolanes

Estic de vacances. Sec al porxo. El gos jeu estirat als meus peus, cansat. Agafo l'ordinador i miro aquella pàgina que el meu rei em va ensenyar ahir al vespre: Wikiloc, rutes rutes rutes. Que el meu germà m'hagi deixat en Hiro (el seu gos) a casa és l'excusa perfecte per haver-se de llevar d'hora i sortir a caminar. Fa dos anys i mig que visc aquí i hi ha tants camins que encara queden per descobrir... Tants!
Doncs bé, com anava dient, estava asseguda a casa mirant aquesta nova pàgina i m'he decidit a compartir les petites rutes que estic fent aquests dies. Rutes d'unes hores, quatre com a molt, amb parades i lleugeres de fer. No fa falta fer els grans cims per sortir a passejar, i es pot fugir de l'asfalt sense problemes!
O sigui que el meu petit company i jo sortim cada matí. Camins amunt camins avall descobrim nous paratges que fins ara restaven amagats.

Per començar us deixaré la que he fet avui, una sortida tant petita com agradable...



I algunes fotografies...

Image hosted @ bighugelabs.com

28 de juliol 2009

Pare solter - Em segueixen

Pare solter. Aquesta era la seva felicitat i desgràcia a la vegada. Sempre hi havia dones que se li apropaven per veure el menut de prop, o que es quedaven parlant entre elles tot veient com jugava a bàsquet amb el seu petit, que ja es feia gran, fins que una es feia la valenta i intentava creuar-hi quatre paraules. Els anys passaven i els mètodes es repetien. S'havia hagut de canviar de ciutat vàries vegades, motius laborals, ja se sap. I cada nova ciutat implicava noves cares, noves companyes de feina encuriosides que se'l miraven d'una manera entre encisadora i provocadora. Però cap inventiva nova, totes les formes que tenien d'apropar-se-li semblaven extretes d'un article escrit sense solta ni volta en una revista femenina d'aquelles de moda, xafarderies i receptes sobre l'idili perfecte; ja imaginava el títol "Deu consells per fer-te amb el pare solter de l'any".

Però aquella tarda aconseguiren sorprendre'l. Sí senyora, va ser la seva primera pensada. Directe i amb la millor excusa del món, quelcom que cap bon ciutadà podria negar davant d'una bellesa com la seva. Sortia del tren a l'hora acostumada. L'ambient havia refrescat. L'Arnau semblava tenir fred, així que li vaig posar la camiseta de maniga llarga (les nits d'estiu del poble tenien la bona fama guanyada de cultivar refredats, si no anaves ben preparat). De sobte una noia jove, d'uns ulls exhuberants, pell fosca i una mirada exquisida, se m'apropà amb incertesa i xiuxiuejant-me em demanà si la podia acompanyar al carrer Major. Me la vaig mirar sorprès, pensant, renoi, aquests de les revistes cada cop es tornen més directes i descarats. L'explicació més inversemblant sorgí dels seus llavis melosos "em segueixen... he quedat davant de Ca'l Pere amb la colla, però no m'atreveixo a anar-hi sola". Ca'l Pere era el bar juvenil del poble, el lloc de trobada de joves i no tant joves que brindaven encara per aquells anys perduts. "Si us plau... no li demanaria si no estigués tant espantada", i amb la cua d'ull em senyalà l'objecte dels seus temors. Un noi de pell pàlida i cap rapat que se la menjava l'esperava amb un posat de mascle ibèric que feia fugir fins i tot les mosques del seu voltant. 

Així que vaig decidir seguir el mateix joc dels guionistes cansats de romanços de les noves revistes femenines, la vaig abraçar per la cintura tot dient-li "tranquil·la". Amb l'altra mà vaig agafar la maneta del meu petit heroi, que es mirava l'escena com qui mirava una pel·lícula al cinema (només li faltaven les crispetes!).

Cinc mesos, dotze vesprades passejant, cinc sopars de frankfurts i pizzes, dos sopars romàntics i unes quantes jornades d'excursionistes després vaig deixar de ser el pare solter de l'any.

05 de juliol 2009

Sol, pluja i hort

Un cap de setmana ben complert, concentrat en el tastet del divendres a la tarda, la tarda de jocs del dissabte i un diumenge de sol, pluja i hort.
V/Belles cares retrobades, amistats que es neguen a morir en el temps dels oblits i que retroben el camí cap als dies d'avui. Moments recordats, somriures compartits, nous projectes explicats i plans d'un futur incert però segur.
Jocs, jocs, jocs. Jocs on aprens a ser tu mateix i qui vulguis ser, jocs on parles, t'amagues, lluites, somies, t'escandalitzes, t'emociones... Imaginació al poder.
I el diumenge es desperta amb el sol buscant-me sota els llençols, àvid de mi, àvid d'ell. I la seva escalfor inunda el matí, acalorats després d'una bona dutxa tornem a ser persones i marxem. Mercat i amics. Un passeig pels racons encantadors d'aquest paratge que ens envolta, entre rialles i mirades cap a planters de tomates, enciams, porros, cogombres, carbassons, pebrots,...
Un bon dinar i tarda de piscina. Però la tempesta ens sorpren quan cau la tarda. Tempesta elèctrica, ruixat d'estiu que esdevé pluja ferotge... I finalment, de nou el sol del capvespre, que acarona les nostres mans mentres ell s'encarrega de muntar l'hortet. I jo me'l miro, àvida d'ell, de la nostra vida, dels nostre racó, compartit per el petit que treu el cap per la finestra i reclama els seus tomates, perdó, que ell en diu tomàquets.
I sota la nit refrescada per la pluja que ha caigut, les nostres mirades es fonen, els planters creixen, el petit es fa gran, i un nou cicle comença.

comparteix amb...