30 de setembre 2008

Hi havia una vegada... Histories de nens

Hi havia una vegada una nena que s'amagava sota el llit.
Hi havia una vegada un nen que va construir murs al seu voltant i era incapas de saltar-los.
Hi havia una vegada una nena que va deixar de plorar i a partir d'aquell moment no hi hagueren mes llagrimes als seus ulls.

Moments que ens marquen, moments que no podem oblidar, escenes que revivim agafats a les potes d'aquell llit, amb les llagrimes als ulls; o intentant construir tunels per sortir dels propis murs, sense adonar-nos-en que de nit tornem a deixar-hi la sorra que n'hem tret. Llagrimes seques, oblidades, perdudes en els moments mes durs que mai hem viscut.

Paraules que desapareixen en el temps, imatges que s'esborren, sensacions amargues que perduren. Mirades fredes que es queden anclades en un instant del temps, fins que arriba el dia en que una pluja i un vent fort les arranca del seu bastio.

Hi havia una vegada tres nens que s'agafaven de la ma i caminaven somrient de nou a la seva infantesa. On podrien seguir jugant fins a tornar a neixer, sense preocupar-se dels crits embriagats, dels pares amagats, del dolor de les perdues.

Hi havia una vegada...

29 de setembre 2008

Aventures

Aquella tarda es va tornar a superar a si mateixa, transformant les pors i inseguretats en fets consumats, en alegria per haver-se atrevit a saltar i haver vist que la caiguda era planera i segura.

Recorrent camins de muntanya sense asfaltar, marcats per les pluges de l'epoca, seguia uns amics. Mirava el terra com el seu gran enemic, temerosa de que la victoria resultes seva, intentava evitar les zones mes arenoses, els forats, les pedres. La roda de darrera relliscava, recuperava l'equilibri, frenava, seguia endavant.

I finalment la recompensa. Unes platges d'ensomni, lluny de les aglomeracions mes turistiques. I un lloc que convidava a la calma, un dinar tranquil entre converses amigues, una mirada que es perdia en la immensitat de l'horitzo.

Una ombra per dinar

28 de setembre 2008

Taurons

I de sobte noto un cop a la cama, algu que m'estira l'aleta i em fa baixar uns centimetres avall. Em giro i veig la cara entusiasta de la meva germana que em senyala algun lloc deu metres enlla. Somriu d'alegria i giro la mirada per veure que l'ha cautivada de tal manera. I veig la seva silueta, aquella forma que tant es tem, gran i petita a l'hora, a prop i lluny. Es mou rapidament, quasi no tinc ni temps de parar el temps i guardar-lo en una fotografia.

26 de setembre 2008

Sorolls de la nit

Paro el ventilador deixant que la lleugera brisa de calor m'embolcalli de nou. Vull escoltar la nit i els seus sons, corrent el perill que la seva melodia em transporti cap a universos de somnis que em tancaran els ulls, privant-me dels estudis que encara he d'acabar avui.

Grills, grills que canten al carrer. En Brownie, el gos, que els intenta caçar, ells que escapen de les seves urpes i ell que ho torna a intentar.
Algú que torna a casa o que potser se'n va a descobrir els secrets de la nit.
Els Quecos, que diu ella, llangardaixos grans que et parlen en un idioma completament desconegut.
El vent que remou les fulles d'arbres i palmeres, i de lluny, sembla que arriba el so del mar.
Un soroll que no aconsegueix identificar i que la manté alerta, potser és algú que es mou lentament com qui no vol ser sentit, potser és un animal desconegut, potser...
El lladruc d'un gos que es perd en la llunyania.

El silenci.

25 de setembre 2008

Et... desitjos

Et transportaria fins aquí per podern seure tranquil·lament i parlar-te. Abandonaríem els refredats, la son acumulada i el cansament en qualsevol part del món. Seuríem còmodes, tranquils, amb tot el temps del món.

Faríem un cafè mentres ens explicaríem el dia a dia, els somnis, tot allò que hem arribat a pensar avui.

Et despullaria amb la mirada i t'abraçaria amb les paraules. Et diria t'estimo a cau d'orella.

Regala't uns moments...

24 de setembre 2008

Peixos

Aquella nit va somiar que nadava entre peixos de tota mena i de tots els colors. Grans i petits, rodons, quadrats, amb trompetes, a ratlles, vermells, negres, blancs i grocs, amistosos o ensenyant les dens, com serps i tortugues marines, petits taurons que dansaven al seu costat...

Tota una vida que se li mostrava per primer cop davant seu, bonica, captivadora, encisadora. Tota una vida que podia fer seva, només s'havia de llençar a l'aigua, confiat i amb seguretat.

Es va despertar. Va obrir els ulls i estava a la seva habitació immersa en un gris pàlid. S'aixecà lentament, i mirà sobre l'escriptori... a la matinada, abans d'evaporar-se com el millor dels perfums, li havia deixat una flor i unes paraules:
Nadie ve una flor, realmente. Es tan pequeña que lleva tiempo y no lo tenemos.
Ver lleva tiempo, como tener un amigo lleva tiempo. - Georgia O'Keeffe

Flors, peixos, els traçats de la seva lletra, la veïna que es despertava, el pentinat nou de la seva secretària, l'espuma del cafè amb llet... Tota la seva vida estava plena de peixos de colors que mai aprecià. Aquell matí es dedicà a caminar i observar, retrobant-se amb el seu nen interior, recuperant el temps perdut.

22 de setembre 2008

N'estic tipa dels aires i necessito dormir!

Aquesta era la frase que rondava pel meu cap abans d'arribar a l'illa...
Tipa dels aires condicionats que et permeten seure fresqueta a la cadira del tren, de l'aeroport, del primer vol de 2h i escaig (sense tenir en compte el retard) i del segon vol que per poc perdo per culpa del retard durant unes 10-11h... I aquí és quan el meu cos ja no ho suporta més. Fred no en vaig passar, però l'aire fred es colava pels meus pulmons castigant abans tot el que trobava pel camí. Una mica de mal de coll i entro a l'autobús que em du de l'aeroport de Bangkok al centre, on he quedat amb en Lluís i la Marta. Ben tapada això sí, perquè el jesei de llana no deixi traspassar l'aire! I no he estat exagerada, no. Amb son al cos i una borrositat a la ment (jet lag, refredat, a saber) m'arriba com un cop que quasi em deixa k.o. una nebuldad d'humitat i calor al baixar de l'autobús. Bangkok, ja hem arribat al centre i a la polució d'una gran ciutat de rascacels tailandesa.
I després de donar una volta i canviar moneda, me'n vaig cap al tren. On hem reservat unes lliteres en zona d'aire condicionat (no quedava res més). I jo que només vull dormir, i penso que si és un llit ja m'estarà bé. Il·lusa! Inocent! Dormo escasses hores i el mal de cap es multiplica per dos, convertint-se definitivament en un refredat que ni les hores de son, el mar, la dutxa o el massatge tailandès aconseguiran fer marxar...

El tren, el llit i la fred



Avui ja he dormit, i força, em noto la tos i algun altre símptome més molest que greu. Ja estic sense aires i no paro de suar, no encenc el ventilador pensant en si la suor freda anclarà aquest estat uns quants dies més en mi... Però fa una calor!

21 de setembre 2008

Transports

Si tingués un carnet de cupons per anar enganxant-hi els diferents transports que en aquests últims dies he agafat, crec que em mereixeria un regal segur per la rapidesa d'haver-lo emplenat.
Comencem la història sortint de la feina: ferrocarril, tren, avió (1ª part), autobús, avió (2ª part), autobús, taxi tuc-tuc, tren dormitori, autobús, vaixell i finalment moto llogada. Només em falta la bicicleta i el patinet!

Posem que a les 10h del matí del dissabte (hora tailandesa) per fi arribava al bungalow de ma germana; em sentia bruta, pudenta, amb la roba que caminava i una necessitat de dutxa d'aquelles que feia anys que no sentia... Un viatge iniciat el dijous a les 15.30h a l'aeroport, 43h!!! Es diu ràpid... Si, si, i hi podem restar les 5h de diferència horària actual... això fan 38h passant per dues nits de dormir en avió i en trens.

De Bangkok a Chumpon

20 de setembre 2008

Vacances

No en tenia prou. I va decidir tornar a marxar, perdre's de nou en móns meravellosos de rostres extranys, platges paradisíaques, somriures, somnis i un dia a dia trencat per la novetat de cada experiència.

De camí a la illa tortuga...

19 de setembre 2008

El camí de tornada

- Si, estic bé iaia, però només vull oblidar-ho. Dutxar-me i oblidar-ho. Que
l'aigua fresca s'endugui les meves llàgrimes, que el sabó netegi les meves
ferides, que la olor del bany esborri les imatges que encara ballen davant meu,
com un petit malson. Com si no hagués passat. Com si el camí de tornada no
hagués existit mai...

- Nena, no ho diguis això. No has de voler oblidar les coses que et fan mal.
Has de recordar-les com les lliçons que la vida encara t'ha de donar, aprendre
d'elles, per què no tornin. Les persones som així, només aprenem a
base de caigudes, però si el mal que ens fem al caure o al veure com algú molt
proper a nosaltres cau i ens arrastra, si oblidem aquest mal, no el veurem abans
que torni i tornarem a patir pel mateix, o el que és pitjor, farem patir a qui tenim a prop.

A la nena li costava entendre les paraules de la seva àvia. Només el veia a ell, caminant per la vorera, anant d'un costat a l'altre sense poder mantenir-se recte, caient, trencant-se les olleres de sol que amagaven l'ebrietat de la seva mirada, dient paraules incomprensibles a uns policies que preguntaven a la nena si tot anava bé. Si, si, deia ella. Només volia desaparèixer. Per dins plorava, plorava, plorava per totes les ferides sagnants per veure'l així, plorava per vergonya, plorava per tristesa, plorava per pena, plorava per ira, per ràbia, per no ser capaç de dir prou, plorava per no ser capaç d'ajudar a qui més s'estimava.


I ara que l'aigua netejava les seves ferides, escoltava les paraules de la seva àvia, paraules massa difícils per una nena de deu anys, paraules que mai pogué oblidar.

18 de setembre 2008

Nerviosisme

Estic nerviosa.
Aquesta nit he somiat que sortia molt, massa tard de la feina, i quasi era una utopia agafar l'avió.
M'he despertat i m'he vist a casa, sota l'escalfor del nòrdic i del meu somiador. L'he abraçat, ben fort. He intentat tornar a dormir, sense èxit.
L'estòmac té vida pròpia.
Decididament, estic nerviosa. I crec que els propers dies viuré amb aquest nerviosisme, fins arribar a Koh Tao, Tailàndia. On la meva germana m'espera.

16 de setembre 2008

Un instant

El veu sortir amb la bicicleta, sota el sol del migdia, perseguint les últimes calors de l’estiu. Ella està asseguda dins de casa, té lleugerament fred. Es tapa amb el mocador que li va portar la seva mare de països llunyans. El mira, mirades tendres que fondrien qualsevol iceberg. Ja entra, la deixa content a un costat de la casa, preparada per posar-la al cotxe, per esdevenir el seu nou gran amic que l’acompanyarà en aventures i desventures, quan ella ja no hi sigui.


Capvespre


15 de setembre 2008

Amors en dies de pluja

Perfils




I ja ha arribat la tardor, plena de mirades càlides...

L'olor de després de la pluja, sensacions calmades...

Amors en dies de pluja.

14 de setembre 2008

Com el primer dia d'escola

Aquell matí s'aixecà ben d'hora. Com si tornés a tenir deu anys i fos el primer dia d'escola.

Estava un xic nerviós i mandrós a l'hora. La seva vida començava una nova etapa que s'allargaria durant l'any escolar i un xic més; s'hauria d'aixecar una mica més d'hora, podria esmorzar amb la persona que estimava, marxarien junts de casa i es trobarien abans de tornar.

Aquell primer matí, s'havia despertat amb son, per què negar-ho? Però amb aquell formigueig a la boca de l'estòmac de qui agafa el tren il·lusionat, amb aquella lleugera barreja dels nervis del primer dia d'escola i la mandra d'haver de començar.

12 de setembre 2008

Pescant pensaments

N'estava cansada, completament farta. Cansada que els seus pensaments tinguessin autonomia pròpia i comencessin a ballar dins seu. Incapaç d'ordenar-los, d'endreçar-los i d'anar-los realitzant, agafava una canya, potser en última instància els podria arribar a pescar.

Però ni així. Apareixien en qualsevol lloc, desordenats i caòtics, recordant-li tot allò que havia d'arribar a fer. Matí rere matí, intentava plasmar-los en un paper, projecte, e-mail, seguiment, recordatori, post-it sobre la taula, trucada, programació, reclamació, conversa, búsqueda... Búsqueda insaciable de poder-los retenir, contenir, emmagatzemar, evitar que es perdessin en les marees que l'envoltaven.

10 de setembre 2008

The fisherman and the banker - Classes d'anglès

No ho he pogut evitar. Una petita història de les classes d'anglès que, com a treballadora del món de les finances i amant dels propis somnis i moments, m'ha fet somriure... Un d'aquells textos que fan reflexionar, sobre la vida que duem, la complicació de les coses, el ritme frenètic i la senzillesa intrínseca del dia a dia, que al cap i a la fi, no sempre hem de ser banquers, la felicitat del pescador pot omplir la nostra vida tant o més!

Espero que us agradi! (intentaré traduir-la al català en un comentari)



The fisherman and the banker

An American banker was walking on a beautiful beach in a small Mexican village. He saw a fisherman in his boat with a few fish on it.
'Great fish!' he said. 'How long did it take you to catch them?'
'Not very long,' answered the fisherman.
'Why didn't you stay at sea longer to catch some more?' asked the banker.
'Ther are just enough fish here to feed my family,' answered the Mexican.
Then the American asket, 'But what do you do the rest of the time?'
'I sleep late, I fish a littler, I play with my kids, I have siestas. In the evening, I go to see my friends in the village. We drink wine and play the guitar. I'm busier than you think. Life here isn't as...'
The American interrupted him. 'I have an MBA from Harvard University and I can help you. You're not fishing as much as you can. If you start fishing for longer periods of time, you'll get enough money from selling the fish to buy a bigger boat. Then with the money you'll get from catching and selling more fish, you could buy a second boat and then a third one and so on. Then instead of selling your fish to shops, you could sell them directly to a fish factory, or even open your own factory. Then you'll be able to leave your littel village for Mexico City and finally move to New Yourk, where you could direct the company.'
'How long will that take?' asked the Mexican.
'About 15 to 20 years,' answered the banker.
'And then?'
'Then it gets more interesting,' said the American, smiling and talking more quickly. 'When the moment comes, you can put your company on the stock market and you will make millions.'
'Millions? But then what?'
'Then you can retire, live in a small village by the sea, go to the beach, sleep late, play with your kids,...'

09 de setembre 2008

Incerteses

- No tindré por del que pugui passar. - Va pensar aquella nit.
Al tornar a adormir-se s'abraçà ben fort a la olor que ell havia deixat després de marxar. Era un dia gris, un dia decisiu o un dia on les decisions romandrien en la incertesa del desconegut. Realitats punyents, deia ell, fuetajades que arranquen la pell als somnis... Però els somnis sempre seran somnis, deia ella. I les realitats moldejables. Som lliures, sempre ho serem. Presons efímeres, tangibles o no, presons de vides quotidianes o de moments inesperats, però al cap i a la fi, lliures de viure-ho com vulguem. Amb un somriure o amb resignació. Amb desesperança o amb les ales de qui sap que tot temps millor arribarà.
- No tinc por. Estem junts. I això és el que més m'importa. - Va xiuxiuejar-li a cau d'orella. El vent li portaria les seves paraules, n'estava segura.

08 de setembre 2008

Mirades

Mirades a un futur incert,
mirades a un demà desconegut;
mirades somrients
per saber-te a prop, al costat.


05 de setembre 2008

Una crep de xocolata

Havia d'anar a comprar. La llista era llarga: carnisseria, peixateria, fruites i verdures i al súper pel demés. Era dimarts de mitjans de mes, el sol escalfava els carrers i feia mandrejar els matiners que estaven estirats al sofà, ja se sap, la migdiada.

Va sortir amb el carret i la llista de la compra. Havia de seguir aquella dieta que un amic i metge li havia recomanat. Educar els seus hàbits, crear-los, acostumar-se. Dieta personalitzada, tallada a mesura, com un modista que fa una americana. Podia menjar de tot. Quasi. Evidentment hi hauria d'haver sacrificis, grans sacrificis. Havia tatxat de la llista totes les paraules relacionades amb xocolata, xocolata i xocolata.

Havia d'anar a comprar i va sortir amb el carret i la llista. L'omplí d'aliments sans i de qualitat (si havia de menjar poc, més valia menjar bé i que els àpats fossin un petit festí degustatiu).

Mes rere mes s'acostumà a deixar els súpers, anar al mercat i a la peixateria i carnisseria del barri. Oblidà la seva gran amant i educà els seus propis hàbits.

Però aquell agost no podia deixar de pensar en una crep de xocolata. Una crep de xocolata, nutella, nocilla, ben dolça i farcida, empalagosament bona. Aquella tarda sortí a comprar. Decidí concedir-se un caprici i el primer lloc on es dirigí era la cafeteria del costat de la biblioteca, on feien les millors creps del poble. Amb la boca aigualida li caigué l'ànima als peus: "Tancat per vacances".

04 de setembre 2008

Visions urbanes

Caminava de tornada a casa, el recorregut habitual amb aquell mal de cap habitual. Fets rellevants del mes d'agost, pregunten. La resposta d'una companya que em fa l'ullet no tarda en arribar-me a cau d'orella "la Carme ha pensat molt, no ha deixat de pensar". Els meus mal de cap en donen fe.

Caminava de tornada a casa, el cervell treballant encara, indagant, buscant fòrmules secretes, ballant amunt i avall, sense haver sortit d'aquelles quatre parets. Surt del ferrocarril i creua dos carrers. Una rialla sincera, espontània que evapora tots els pensaments laborals es dibuixa als seus llavis. Riu. Una visió urbana provoca aquest esclat, si tingués una càmara congelaria el moment, pensa.

Caminava de tornada a casa quan va veure un taxi i un taxista. Les finestres deixant entra la calor, la música animant els carrers i ell dins del cotxe, amb un micro a la mà, cantant, feliç. Visions urbanes, escenes espontànies que li recorden el sentit de la seva vida.

03 de setembre 2008

coral romput... de poetes

(4)

Hi ha poetes que quan es disposen a escriure
posen damunt la taula el cendrer, les tisores,
el tinter, el secant i moltes coses més.
Calculen les distàncies des del cap al paper.
Discretament assagen poc després el posat.
Darrerament escriuren, i escriuen coses pulcres,
potser renaixentistes, perfectament inútils,
sense les quals els hòmens treballen, amen, moren.
Hi ha poetes que, quan escriuen, en un lloc
deixen cor i rellotge - molesta el seu tic-tac
de corcó que rosega la pobra fusta humana -;
s'asseguren abans que dormen els seus fills
i dorm la seua dona, i aleshores es trauen els versos
com si fossen fotos duna "vedette"
- cada vers té una imbècil vanitat de "vedett" -
i consideren, greus, cadascun dels seus béns.

de Vicent Andrés Estellés

02 de setembre 2008

Retalls de vides robades

Complainte De La Butte - Rufus Wainwright

Primers de setembre. Treu el cap per la finestra, els últims calors de l'estiu ja es deixen sentir. Hi ha qui torna de vacances després d'unes setmanes de descans, la seva mirada perdent-se encara entre el vaivé de les ones dels mars propis els delata. Algunes persones les comencen ara i marxen atrafegades, amb bosses amunt i avall, il·lusionats. Hi ha qui encara ha de marxar, molt pocs, però aquests encara no s'han recuperat de la calor sufocant dels últims dies.

Primers de setembre. Ja és de nit quan agafa el tren. El clarejar del matí s'evapora entre la son que se l'endú entre estacions del camí. Avui llegeix i fa anglès. Vells propòsits per un nou curs, com any nou. De sobte la llum se'n va, el tren es paren i tot li recorda escenes d'una pel·lícula de terror mai filmada. Algunes veus la treuen dels seus pensaments més profunds; el que deu ser el conductor camina amunt i avall, travessant pels vagons i buscant solucions. Cinc minuts més tard segueixen el camí. Ja tot torna a la normalitat, pensa.

Primers de setembre. Avui toca corbata. L'estiu ja s'ha acabat; els vestits de mercadillo dissimulats i les camises modernes sense corbata es queden a un racó de l'armari, els divendres o l'any vinent podran tornar a sentir-se vius.

Primers de setembre. La nevera de casa estava mig buida; ahir va anar al mercat, avui només li manca comprar quatre coses de la casa, la carn i el peix. Sap que és dilluns, mal dia pels animals de mar, però el dia de demà se'l vol dedicar a ella, sense compromissos, sense cites. Sola. Va al super del barri i emplena el carret de carn, peix, llet, ous i xampú. A la sortida la calor s'ha convertit en tempesta, l'aigua sembla ofegar els carrers, i corre entremeliada plaça avall. Decideix esperar que amaini, fins que carrega totes les bosses i deixa que la pluja s'endugui el mal de cap.

Primers de setembre. Torna a casa després d'un dilluns de tornada. Plou. La música condueix les imatges dels seus pensaments. Gaudeix del moment, de la pluja, del setembre que ja torna, del dia a dia, dels retalls d'unes vides robades, de l'aire net que la tempesta deixa al seu pas.

01 de setembre 2008

Vacunes

Aquesta és la història de la burocràcia paperística en l'era de l'informació.

- D'això en trec una petita reflexió. I no, entenc que no se'm puguin donar les dades per telèfon. Però tots els tràmits que hauria de fer per saber si em van posar la vacuna l'any passat, em demostren que, en aquest país, encara tenim molt per avançar. Sembla increïble que estiguem a la Catalunya del 2008.

I, molt educadament, vaig penjar el telèfon.

Només volia saber si l'any passat, a l'operar-me d'apendicitis, em van posar la vacuna del tètanus o no, per no haver-me de tornar a vacunar. Però per telèfon no es poden facilitar les dades, no... "I com sé jo que vostè és realment qui em diu que és", si si, aquesta frase me la conec, l'he dita tants cops que li podria donar tots els arguments necessaris per no facilitar-me cap tipus d'informació. Ho entenc, encara que t'acabes preguntant, quin mal pot fer que algú aliè a mi arribi a saber si m'han vacunat o no?

Però la "parafernàlia" que hauria de fer per acabar tenint aquesta informació. Això sí que no té nom.
  1. Acostar-me a l'hospital en qüestió.
  2. Sol·licitar una còpia de l'historial clínic (evidentment no informatitzat).
  3. Rebre la còpia en paper al cap de mínim 15 dies.
  4. Interpretar els gargots mèdics.
I tot això perquè ells no interpreten l'historial del pacient i no et poden confirmar si et van vacunar o no. Lectura o interpretació? I jo que creia que la interpretació d'un text es donava més aviat en àmbits literaris i no en els mèdics-científics...

comparteix amb...