29 d’agost 2008

Mal de cap

Mal de cap. Punxant. Absorvent. Ennuvolat. Pensaments que es troben en embarbussaments. Fums que t'absorveixen tota raó.
Mal de cap. Sorolls de volum multiplicat. Cops de porta, veus estridents, una melodia estranya.
Mal de cap que no m'abandones ni amb la màgia química. Que em cegues i m'ensordeixes. Que em mareges i m'alteres. Que m'esborres el somriure.
El sol m'enlluerna i tanco els ulls. La mirada baixa intentant evitar senyals externes convertides en dolors afilats.

I de sobte te'n vas. Després d'acompanyar-me tot el dia. I el somriure apareix acompanyat d'una vella amiga i un petit de vuit mesos que tot just descobreix el món i la seva màgia.

Dark is the night for all

Temps de decisions, el moment de dir adéu, no et sentis petita, la nit és fosca per tots. És temps d'anar-se'n cap a l'oest, de ser el millor, i quan cau la tarda, la nit és fosca per tots.

Records retrobats de l'agenda del 96'... A-Ha "Dark is the night for all"

It's time we said goodbye
Time now to decide
O' don't you feel so small
Dark is the night for all

It's time we moved out West
This time will be the best
And when the evenings fall
Dark is the night for all

It's time...yeah, to break free
It's time to pull away
For you and for me

It's time...yeah, to break free
We need to celebrate the mystery
It's time we said goodbye

Time for you and I
O' don't you feel so small
Dark is the night for all


28 d’agost 2008

coral romput... inicis

Una amable, una trista, una petita pàtria,
entre dues clarors, de comerços antics,
de parelles lentíssimes, d'infants a la placeta,
de nobles campanades i grans llits de canonge,
d'una certa grogor de pianos usats,
mentrestant la humitat amera l'empedrat
- hi ha fulles de lletuga espargides per terra -,
la conca entre les cames, el rosari en família,
la corda de l'escala - el carrer de la Mar,
el carrer del Miracle - i la filla major
brodant inicials conjugals al coixí,
l'avi de cos present entre quatre brandons,
els corcons de la taula. Una lenta tristesa,
un amor, unes llàgrimes, una pobra nostàlgia.

Vicent Andrés Estellés

27 d’agost 2008

El caballo ganador

Esa misma noche mandó un mensaje a su jefe.
He decidido apostar por el caballo ganador.

Ella tenía razón, tenía capacidad para alcanzar todo aquello que se propusiera, pero sus metas siempre eran las que otros le habían impuesto; sus logros, los que otros firmaban como propios. Había llegado el momento de aprender a volar, y para ello había que correr riesgos. Lo sabía y había dejado de asustarse por ello mismo. Su padre se lo dijo una vez...

Hijo mío, si quieres aprender a volar no puedes tirarte de la altura que una silla te ofrece.
Así nunca lo conseguirás. Debes irte al rascacielo que más pánico te de y lanzarte desde el último piso del mismo.


Tenía la experiencia, tenía el sueño, únicamente debía apostar por el caballo ganador: él mismo. La posibilidad del fracaso siempre existía, pero ¿por qué no iba a levantarse de nuevo?

La mañana siguiente no fue a trabajar.

26 d’agost 2008

Vides d'altri

Aquella tarda anava passejant per carrers d'una ciutat llunyana, perduda en els pensaments més inconscients, mirant el terra que trepitjava, els núvols que jugaven a fet i amagar amb el sol, els detalls d'una vida que se li escapava al seu davant.

A poc a poc va alçar la mirada, es va parar a una cantonada, deixant desaparèixer el temps, inmortalitzant els segons i el rastre d'unes vacances que s'estaven a punt d'acabar. Estimava aquella calma, aquell deixar fer, el guiar-se pels sentits oblidant tot raonament. Estimava la calma que impregnava aquell poble, els seus habitants que deixaven la porta oberta, la veïna que estenia la roba al carrer, l'àvia que jugava a cartes amb el seu nét sota l'arbre de la plaça, aquella entrada i aquell flaire que t'induïen a prendre un bon cafè.

Estimava la senzillesa dels seus somnis, la inocència de la seva mirada, la vida que et convidava a ser viscuda alegra i tranquil·lament.

Sense presses.

Roba estesa

24 d’agost 2008

Percepcions

Jo parlo i tu em respons.
Aparentment, el rerefons dels dos discursos és el mateix. Però en les meves paraules s'hi amaguen armes en contra d'ella i en la teva resposta couen paraules que semblen justificar la seva conducta i atacar la meva crítica.
Després arriba la meva rèplica, basada en defensar que la meva conducta - en tot moment natural i espontània - no té per què provocar un atac i, si ho fa, no el justifica.
Potser les teves paraules només intenten apropar situacions i entendre les percepcions humanes, jugant amb una empatia que, en aquests moments, s'alça com la gran arma mortal.

I les percepcions es converteixen en ferides, les paraules en discussió, l'ambient s'enrareix i els somriures d'una vetllada s'amaguen sota les mirades baixes.

És difícil pensar en les situacions, intentar entendre les persones i els seus actes sense que aquesta comprensió esdevingui una justificació als fets. És massa fàcil posar-se només al lloc d'una de les persones afectades i actuar com a advocat del diable o de l'àngel. Participar en la teranyina de les percepcions, armes camuflades, i sortir-ne escaldat, quan els somriures de la vetllada s'ofeguen entre les últimes gotes de vi d'una copa bruta. Potser hagués estat millor el silenci? Pot ser... O potser aquestes situacions necessiten ser viscudes. No ho sé. El que sí que és cert, és l'amargor i el regust d'unes paraules que volen posar punt i final, com a punyal clavant-se a una ferida, sense donar la opció a la cura; l'amargor i el regust d'una mirada baixa, impenetrable, que es perd en un horitzó inexistent; el silenci compungit de dos espectadors, inmersos entre l'atonicitat i la culpabilitat.

23 d’agost 2008

El dia a dia d'un executiu de poca categoria

Aquell dia començava malament.

Reunió a les 08:00h del matí amb el seu cap per comentar un projecte que li havia assignat en l'últim moment. Per sort havia tingut el cap de setmana per entendre'l i esboçar les pinzellades sol·licitades.
A les 10:00h del matí venia un treballador seu de torns intempestius per comentar unes millores del servei que havia d'oferir als seus clients.
A les 12:00h una nova reunió amb l'equip directiu per presentar l'estat i els resultats dels altres projectes que li pertanyien a ell, personalment.

I entre hores i hores: respondre les preguntes d'un equip, realitzar les estadístiques matinals, retocar a última hora documentació per reunions imprevistes, resoldre les incidències diàries, prendre decisions i el dia a dia habitual, amb les complicacions justes i necessàries. Però la realitat sempre superava la ficció, i realment no esperava estressar-se gaire, així ho havia decidit al llevar-se i conduir amb els ulls mig clucs.

Les 08:00h del matí, amb tota tranquil·litat acaba les estadístiques matinals que mostren uns resultats desastrosos. Les justificacions apareixeran fluïdament al moment oportú. Veu el seu cap arribar, entrar al seu despatx i sortir amb la seva secretària per anar a esmorzar. S'ho pren amb calma. Arriben les 09:00h i encara no l'ha cridat al seu despatx. Decideix, com a executiu de poca categoria, fugir a prendre un cafè per poder cultivar les reaccions que el salvaran del desastre de tantes reunions. Així que desapareix del seu lloc just en el moment oportú, dos minuts després sona un telèfon - que ningú no agafa - per convidar-lo entrar a la sala dels malsons. Quan arriba, la nota de la secretària a la seva taula: "t'esperen". Quarts de deu i queden 20 minuts per entendre les instruccions del cap i refer el document presentat amb nous punts de vista. Mentres hi treballa arriba el seu treballador; ho para tot i entre mig somriures i paraules amables intenta reconduir les conductes que l'allunyen de l'estàndard ideal de l'empresa, els objectius s'han d'assolir. Arriben les 12 i la reunió s'anul·la. Poc després se'n va a dinar, acaba les pinzellades dels nous punts de vista i se'n torna a casa.

Un cop al cotxe recorda el que li va dir una bona amiga: el dia a dia d'un executiu de poca categoria sempre és millor si es deixa l'estrés a la porta. Al cap i a la fi, són com titelles a mans d'éssers capriciosos que es mouen per on bufa el vent i més val saber-se deixar portar que no anar contracorrent.

22 d’agost 2008

Futurs

The future belongs to those
who believe in the beatuy of their dreams.

Eleanor Roosevelt

El futur pertany a aquells que creuen en la bellesa dels seus somnis. Paraules màgiques, oi? Creure en quelcom, somiar-hi, caminar en la seva direcció, poder superar els entrebancs i fer-se propi el futur. Creure en la bellesa dels somnis, en la seva màgia, en la seva realitat!

PROVA3

21 d’agost 2008

L'agenda del 96

Plena de la pols dels records passats. Endormiscada pels dies que s'ha passat dins d'una caixa vella. De nou plena de vida entre unes mans que la miren encuriosida, de qui descubreix moments viscuts, paraules dites, escrites, oblidades pel pas del temps.

Obre la primera plana. Setembre. Paraules que omplen tots els racons, els espais en blanc desapareixen per la força d'uns dies de joventut efervescent, adolescència que tot ho pot.

Cada matí a Àfrica es desperta una gasela. Ella sap que haurà de còrrer més que el lleó o serà caçada per ell.
Cada matí a Àfrica es desperta un lleó. Ell sap que haurà de còrrer més que la gasela o morirà de fam.
Quan surt el sol no importa si ets un lleó o una gasela, però hi ha una cosa que està clara, serà millor que comencis a còrrer.

19 d’agost 2008

Hoy vas a ser feliz

Per un d'aquells dies en què arribes a casa tard, carregada de bosses, després d'un dia entre normal i decepcionant, encens l'ordinador, proves de canviar d'imatge i funciona!

I és que realment avui i ara em sento així!

Ella se ha cansado, de tirar la toalla
va quitando poco a poco telarañas


15 d’agost 2008

ARGGGGGGGGGGGGGG

Moments d'aquells en què agafaries el teclat, la pantalla, el ratolí sense cua i tot plegat i ho estavallaries contra la finestra, esmicolant els vidres fins que et separen de la fresca que avui fa.

Renovació.
Nova imatge.
Ara mateix ho maleeixo tot plegat.

Tot desmuntat.
Si, còpia de seguretat feta. Però tot és un desgaravell desajustat d'aquells en què només t'hi pots perdre i sentir la ràbia que et fa coure la sang a les venes.

Senyal que encara en tinc.

No diré tancat per defunció perquè no s'ha mort, encara que ganes de matar-la no me'n falten.

ARGGGGGGGGGGG

Informàtica!
Ordinadors!
Html i parides mentals!

Apa siau.
Ho deixo per avui, que demà serà un altre dia i a més toca treballar.

A qui estigui de vacances, que vagi bé i eviteu les cues! I a qui no, benvinguts al món real...

Desig

Vas entrar a casa seva aquella nit. Ningú no va sentir-te, les teves passes silencioses pujant les escales, obrint la porta del passadís, oblidat el cruixir de la fusta del pis de dalt sota la teva presència. Entrares a la seva habitació i t'immiscires als seus somnis.

Ella estava a casa seva, masia restaurada, perduda entre els boscos i els camins, allà on els malsons no hi arriben. Sola. Era un dia de sol que foragitava la calor intensa de les últimes setmanes. Les mirades eren ardents. Un bon dia carregat d'electricitat, capaç d'estripar el poc espai que us separava. Parlàveu i us miràveu. Tot estava dit però el so dels mots no pronunciats resultaven carícies, jocs encoberts, inocències amagades, sensibilitats descobertes. Ella anava a la cuina a buscar el cafè, tu la perseguies, a dos metres, observant el voleiar de les seves faldilles al moure's, imaginant les cames i els tresors que s'amagaven rere aquells vestits de princesa. Ella sentia la teva mirada clavada i es fonia a cada passa. T'imaginava agafant-la per la cintura, suaument però amb força i determinació. Fent-la presonera del teu desig.

10 d’agost 2008

Fars del desert

Dunas Vivas


Era el que més desitjava al món. La tornada. Llars sota la intempèrie de la nit.

S'havia perdut en el mar dels seus somnis obscurs, navegant sense rumb, el timó a la deriva, l'onatge ferotge duent-lo a terres inhòspites per descubrir, on éssers de bellesa endemoniada l'intentaven seduir, embriagant-lo amb de verins emmascarats...

I necessitava aquella llum, els fars del desert que evitarien que es destruís al retrobar-se amb els penya-segats de la seva terra. Llum que les ombres no podien amagar, confondre, tal era la seva força. Però les sirenes de la nit, dels oasis perduts, taparen la seva mirada, embolcallaren els seus sentits, per tal que no pogués percebre la màgia de les certeses descongudes, l'aroma de la llar, les emocions oblidades...

Fars del desert, trobeu-lo, salveu-lo de si mateix i dels seus monstres. Sirenes imaginàries, malsons somiats una i altra nit, oasis perduts que neguen la vida.

07 d’agost 2008

Moviment

No fugis, segueix movent-te.
Camina, pren la direcció que et marqui el vent.
Segueix la passarel·la o crea tu la teva pròpia.
Desvia't del camí, busca la drecera.
Dóna una volta entorn de la casa.
Les estàtues estan glaçades.
Imatges mortes de les persones que un dia van ser.
Es van parar.
El món dóna voltes sobre el seu propi eix.
Gira entorn el seu sol.
Busca la teva estrella. Tu ets lliure, pots anar-la a cercar.
Que no sigui la inèrcia qui gui les teves passes, sinó la il·lusió.
Mira com brilla el sol.
Sent la màgia de la pluja.
La nit t'acarona i el vent t'ajuda a avançar.
Camina.
Desvia't del camí, busca la drecera.
O segueix endavant.
Un món de somnis t'espera.

De camí

05 d’agost 2008

Tard o d'hora tot s'acaba

És ben cert.

Tornen a ser quarts de sis, les sis del matí, i sec novament amb el cafè amb llet davant de l'ordinador. El despertar-se és lent, sumament lent, les parpelles es neguen a aixecar-se amb la força i vitalitat amb què ho feien fa una setmana.

De les tres setmanes ja només en queda la boirina dels records, dies de vacances que s'evaporen al passat.

Tornem a les cròniques del dia a dia, a buscar la història amagada a aquella imatge guardada com un tresor. Històries de somnis i malsons, de realitats i fantasies que trenquen la rutina!


Siluetes de mar

comparteix amb...